En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?». Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú». Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?». Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé». Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze coves.
Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món». Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya. (Jn 6, 1-15)
Aquest diumenge XVII s’inicia un cicle de cinc diumenges en el que la litúrgia deixa de banda l’evangeli de Marc per llegir el capítol 6 del de Joan, que inclou el llarg discurs sobre el “pa de vida”. Aquest capítol s’inicia amb un esdeveniment introductori al discurs, que és la versió joànica del miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos que trobam als sinòptics. És aquest relat el que es llegeix en aquest diumenge.
La narració d’aquest miracle és diferent en molts d’aspectes a les dels altres evangelis. Recordem que Joan segueix una tradició diferent i és un text molt més simbòlic, amb major profunditat teològica i a on presenta un Jesús conscient de ser el Fill de Déu. Un Jesús molt distint del que presenta Marc com hem vist els diumenges anteriors. Per això és important cercar aquests símbols des de la mentalitat dels destinataris inicials d’aquest text i no quedar-nos en la literalitat del que se’ns conta.
Un primer element al que cal parar atenció és el geogràfic. Jesús va a l’altra riba del llac, la qual cosa implica l’allunyament de Galilea i l’entrada en terra de gentils. Ens diuen, a més, que el segueix una multitud i que ell i els deixebles pugen a una muntanya des de la qual ho poden observar. No és difícil per un hebreu del segle I evocar amb aquestes paraules el relat de l’Èxode, de com Moisès dirigia el poble i els parlava des de la muntanya. Ben aviat veurem també com reben el manà, aquest cop amb forma de pa i peix.
El moment temporal també és important: eren a prop de la Pasqua. Ja veurem que el miracle té també un sentit eucarístic, sentit que es farà més evident en el llarg discurs que es llegirà els propers diumenges.
A diferencia dels sinòptics, la iniciativa la duu Jesús, que és el primer que demana a Felip on compraran menjar per tanta gent. El narrador ja ens adverteix que és una pregunta trampa, en la qual Felip cau i respon tot preocupat per les qüestions financeres del grup. No és casual, per altra banda, que la pregunta vagi dirigida a Felip, nom de clar origen grec i que d’alguna manera simbolitza la gentilitat. Tot seguit, però, intervé un altre deixeble, Andreu, un hebreu que ens recorden que és el germà de Simó Pere, però que a més, no ho oblidem, a l’inici de l’evangeli era un deixeble de Joan Baptista, amb la qual cosa ve a representar la tradició profètica prèvia a Jesús. No és coincidència tampoc que la intervenció d’Andreu sigui per referir-se a un al·lotet que és el que té uns pans i peixos, una situació curiosa (seria més lògic que el menjar el dugués un adult) que pot ben bé referir-se al caràcter encara immadur i infantil de la gent que segueix a Jesús.
Tot seguit, Jesús fa seure la gent sobre l’herba (és difícil no recordar aquí el Salm 23: “El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua…”) i comença a repartir el pa i els peixos, si bé abans ha dit l’acció de gràcies (eucaristia). És curiós aquí també el protagonisme de Jesús, que sembla que és l’únic que reparteix el menjar als milers de persones que hi havia allà. Un cop més, cal entendre-ho simbòlicament, si bé la centralitat de Jesús reforça la lectura eucarística de tot el relat.
Acaba el text, però, amb la incomprensió de la gent. Veient el prodigi que havia fet Jesús, tant sols varen veure que el seu poder era immens i que si el seguien no els mancaria ni la salut ni tot allò material que necessiten per viure. D’alguna manera podem dir que aquesta era la mentalitat de l’època, molt distinta de la nostra. Avui, aquest miracle, a molts possiblement els genera indiferència, incredulitat. I és que tampoc entenem res.
Jesús no és el geni de la llàntia del conte, que ens atorgarà tres desitjos si el deixam sortir. Ni és una espècie d’amic invisible que ens donarà allò que li demanem; ni tan sols ens donarà allò que pensam que necessitam, que és just que tenguem. Jesús no està al nostre servei com tampoc cerca que nosaltres ens posem al seu servei, com els súbdits que se sotmeten i reverencien el rei que les protegirà en cas de perill. Jesús demana servei, sí, però cap als altres. I demana moltes més coses, ben allunyades de tot allò material que ens afeixuga el dia a dia. Ja hem dit que aquest no és un relat que comença i acaba, sinó que tan sols és la introducció a un llarg discurs. Per tant, per saber què cal entendre de tot el que hem explicat, cal tenir paciència i seguir escoltant i llegint els propers diumenges.