El relat d’aquest evangeli ens situa enmig de la predicació de Jesús devora el llac de Tiberíades. Tot i tenir el rebuig dels mestres de la Llei i de la pròpia família, Jesús té cada vegada més seguidors i, per comoditat, puja a una barca a la vorera del llac per predicar des d’allà. Al final del dia, però, decideix anar a cercar nous horitzons i estendre la seva predicació a l’altra vorera del llac, fora ja de Galilea. És en aquesta travessia que ocorre el que se’ns conta a l’evangeli d’aquest diumenge.
A més de la part introductòria, l’evangeli té tres parts ben diferenciades. A la primera, se’ns diu que s’inicia un temporal de vent que omple la barca d’aigua, amb el risc de naufragi. Les forces hostils de la natura, i les tempestes en la mar en particular, eren vistes pels jueus i la gent del seu temps com a manifestacions de Satan o de forces obscures i provocaven el temor de la gent. És veritat, però, que aquí no se’ns diu de forma explícita que els seguidors més propers de Jesús tenguessin por. Pel que sabem, la majoria eren pescadors i, per tant, ben acostumats a aquestes tempestes pròpies d’aquell llac. Més que por, el que sembla que provoca la reacció dels deixebles és el fet que Jesús dorm còmodament sense adonar-se’n del que passa. Què volen els deixebles?
Es tracta d’una situació ambigua i dona la impressió que els deixebles esperen que Jesús faci alguna cosa que els llevi a ells la feina de controlar la barca i anar buidant l’aigua que hi entra. Més que salvar la vida, cerquen un camí fàcil; al cap i a la fi, si són els deixebles triats per Jesús, el Messies, algun avantatge han de tenir.
Jesús es despert i, veient el que passa, atura la tempesta donant ordres al mar i al vent. La seva actitud és la pròpia d’un exorcista o d’algú que manifesta un poder per sobre de les forces de la natura, és a dir, un poder clarament sobrenatural. Després, amb un to de veu molt més suau, es dirigeix als deixebles demanant-los per què tenen por. Hom pot pensar que Jesús no ha entès el que passava i que no era la por sinó més aviat la comoditat el que explicava l’actitud del deixebles. Però Jesús no s’equivoca tant. Ara sí que hi ha por en el grup, però no per les forces hostils ni per la violència de la natura, sinó per què no reconeixen Jesús: “Qui deu ser aquest?”.
Una vegada més es posa en evidència una constant en l’evangeli de Marc: el fet de no reconèixer qui és realment Jesús i pensar que es tracta d’un alliberador de les forces opressores de l’entorn, siguin naturals o humanes. Els deixebles són incapaços de reconèixer en la figura del de Natzaret el Fill de Déu i no serà fins a la seva mort que el centurió romà ho comenci a entendre.
El problema dels deixebles, i el nostre avui, és que cercam sempre un Déu a la nostra mida. Volem un Déu que ens arregli els problemes, no un Déu que ens en dugui de nous. Volem tenir fe perquè ens funcioni com un ansiolític i ens llevi la por a la incertesa, a la mort, a l’envelliment i a la malaltia. Volem un Déu en el qui descarregar responsabilitats i maldecaps, un Pare en el cel que ens permeti viure com a infants petits sense preocupacions. Volem, en definitiva, un Regne del Cel ajustat a la nostra voluntat i als nostres desitjos.
Volem ser nosaltres els que dissenyem el paradís i, per això mateix, quan veiem Jesús penjat a la creu, o l’immigrant darrera una reixa, o el malalt que viu tot sol amb la seva desesperança, o la mare que ha de fer créixer amb aigua de l’aixeta la tassa de llet que ha de donar als seus fills, en tots aquest casos no reconeixem a Déu allà. Déu és allà, a la creu del Gòlgota i a totes les creus sembrades arreu del món. I des de cada creu Déu ens interpel·la directament mantenint la seva mirada en nosaltres, malgrat no ens donem per al·ludits. Massa vegades la nostra reacció no va més enllà de pensar qui deu ser aquest o, pitjor encara, quina en deu haver feta per estar així. Davant això, el millor que ens pot passar és arribar a vèncer la indiferència i agafar aquella mateixa por que tenien els deixebles enmig del llac.