En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori». Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.
Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona». A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?». Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?». Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i ves-te’n en pau».
Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por». I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm». Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dona la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca’t.» A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia. (Mc 5, 21-43)
El llarg evangeli d’aquest diumenge conté dues històries independents, una incrustada enmig de l’altra. La narració principal, per dir-ho d’alguna manera, és el miracle de la resurrecció de la filla de Jaire. Enmig de la història, però, aquesta s’interromp per narrar el miracle de la curació d’una dona amb hemorràgies. Així i tot, les històries mantenen una certa relació, doncs són dues formes d’apropar-se a Jesús i, a la vegada, dues maneres diferents d’entendre la seva presència.
En el primer cas, fixem-nos que comença presentant-nos qui és la persona que s’apropa a Jesús. Sabem el nom, Jaire, i la seva ocupació: es tracta d’un cap de la sinagoga. Ell sap qui és Jesús, l’ha vist i sap què pot fer per la seva filla, per això s’adreça a ell prosternant-se i suplicant el seu auxili. Jesús l’escolta i va cap a casa seva.
Tot just parteix, apareix la dona. No sabem qui és ni què nom. Podem imaginar que és algú ric si ha pogut gastar doblers en molts de metges. Ella sí que sap qui és Jesús, perquè ha sentit parlar d’ell. No l’ha vist, com Jaire, però li ha arribat la seva paraula. Així i tot, s’hi acosta d’amagat. Ella no s’està morint, però té hemorràgies, un problema vergonyós amb clares connotacions sexuals, que la fan impura com a dona i li neguen la possibilitat de tenir fills.
Ella s’acosta i toca la roba de Jesús, pensant que té alguna mena de poder màgic. I no li manca raó en certa forma, ja que tot just el toca sent que s’ha curat. Ho nota en la seva intimitat, sent que deixa de perdre sang que, en la mentalitat del seu temps, era equivalent a perdre vida. Alguna cosa ha arribat fins a ella que l’ha curada. El text no parla en cap moment de malaltia: a ella li desapareix un mal.
Jesús, però, també ho sent. Nota que alguna cosa se li escapa cap a algú. Enmig de la gent, eren dotzenes els que el tocaven, però només d’aquella dona Jesús té aquesta sensació. S’estableix una mena de connexió molt íntima entre la dona i Jesús, que els deixebles no entenen per res. Llavors ella surt de l’amagatall i es presenta. Acaba de ser curada, li ha fugit el mal que feia dotze anys que la martiritzava, però la reacció d’ella no és d’alegria sinó de por davant la presència de Jesús. Ara sí que es prosterna, com Jaire, i Jesús li confirma la curació, parlant per primer cop de malaltia. D’alguna manera, aquella dona ha renascut. No debades Jesús no es dirigeix a ella com a dona, sinó dient-li “filla”.
Acabat aquest episodi, Jesús segueix cap a casa de Jaire, però aviat els diuen que la seva filla ja ha mort. Jesús, però, els demana fe i segueix camí cap a la casa, acompanyat només de Pere, Jaume i Joan. El relat ens recorda el de la resurrecció de Llatzer. Davant la incredulitat dels presents, que se’n riuen d’ell, Jesús ressuscita l’al·lota. Aquí no hi ha por, sinó sorpresa i alegria. La filla de Jaire torna a viure i també transformada: se’ns diu que tenia dotze anys, la qual cosa indica que ja era una dona als efectes de poder-se casar i formar una família. Jesús demana que no en parlin a ningú d’això que ha passat, una prevenció molt pròpia de Marc, però que no li ha dit a la dona d’abans, tal vegada pensant que una cosa com aquella no l’aniria explicant.
No hi ha, al meu parer, massa conclusions clares en aquest relat, en el sentit de saber quina forma d’apropar-se a Jesús és la millor. Jaire era un home de fe reconeguda i no s’amaga d’anar cap a Jesús amb la seva petició. La dona s’oculta tant com pot i no en fa ostentació, però la seva fe és prou forta per poder-se curar sense que Jesús hi intervengui expressament. Així i tot, la seva conversió no es completa, no passa a ser anomenada filla, fins que Jesús parla directament amb ella.
Són dos relats molt rics en el que hi podem trobar més detalls que ens poden moure a la reflexió, a intentar veure la psicologia dels personatges i mirar de posar-nos al seu lloc. Moltes vegades ens apropam a la Bíblia com qui va a un diccionari o a un manual, per cercar una cosa concreta, una frase inspiradora o un precepte moral. La Bíblia no és un llibre de filosofia barata ni de frases enginyoses. Alguns fragments com aquest, més que cercar un missatge clar, el que fan és convidar-nos a la meditació, a la relectura tranquil·la i a la contemplació. Gaudim-ne, idò, de passatges com aquest i no oblidem en cap moment que, quan ho llegim, és Déu el que parla.