En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fora pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fora presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada». (Mt 24, 37-44)
Encetem un nou any litúrgic amb el temps d’Advent, un dels dos anomenats temps forts de l’Església, amb una comminació a la vigilància. Les paraules de Jesús venen en un moment d’inquietud per part dels deixebles, que li demanen quan serà la fi dels temps. Jesús els diu que no es pot saber, però que el que és important és mantenir l’actitud vigilant. Els posa, per a això, dos exemples.
El primer té a veure amb l’Antic Testament, amb una història coneguda de tots: el diluvi universal. En aquell moment la gent vivia d’esquena a Déu, pensant en les seves coses, menjant i bevent, casant-se i formant famílies com si el món hagués de durar sempre, però vengué el diluvi i en matà la majoria. Només uns pocs, Noè i els seus, se salvaren. Així passarà avui, els deia Jesús als presents i, en certa forma, hem d’entendre que ens ho diu a nosaltres. El segon exemple és menys dramàtic i té a veure amb una situació quotidiana, que és la vigilància de la casa. Si no vigilem bé, el lladre entrarà i ens prendrà allò que és nostre.
Jesús ens demana aquí vigilància, vetllar, no dormir ni fer altres coses que ens distreuen. Què hem de vigilar exactament, no ho sabem massa bé. Per molt que mirem, no és fàcil saber quan plourà fort o vendrà un lladre. Els exemples de Jesús són precisament casos molt imprevisibles: per molt que vigilem, no ho veurem venir fàcilment. Però tampoc es tracta de ser uns paranoics sobre allò que pot passar de terrible en un futur. De què es tracta idò?
Els dos exemples ens donen dues pistes diferents del que ens pot voler dir Jesús. En primer lloc, els que pateixen el diluvi, aparentment, són persones normals, com els dos que estan al camp. No hi ha res dolent en menjar o casar-se i formar una família. Però molts d’ells viuen sense adonar-se de res del que passa, fins que ve l’aigua. Persones tancades en si mateixes i els seus interessos, que no tenen presents els altres i, sobretot, que no tenen present Déu. Quan l’aigua s’acosta aquestes persones no ho veuen venir perquè viuen com si Déu no existís i com si res del que passa més enllà del que és seu tengués importància. Aquesta gent no vetlla i, en arribar el moment, es perdran, sense saber com ni per què.
En el segon exemple, Jesús parla de la responsabilitat. El cap de la casa té el deure de vigilar i no deixar que els lladres entrin i d’això en depèn la seguretat i la integritat dels seus habitants. Qui no fa la feina bé, ha de respondre dels seus actes. Els batejats tenim una tasca i aquesta no es pot deixar de banda ni relegar-la en un lloc secundari. La nostra tasca com a creients és important i ha de ser central en les nostres vides.
Vetllar vol dir, per tant, disposició cap als altres; no es tracta només de mirar per un mateix. I vol dir també responsabilitat per aquests altres: vigilem per nosaltres, però també per tota la comunitat. Per això, quan Jesús ens demana que vetllem, no ens demana passivitat i espera, sinó compromís i conversió.
Comments are closed.