En aquell temps, Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Jesús li va respondre: «Diu l’Escriptura que l’home no viu només de pa». Després el diable se l’endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d’aquests reialmes; tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora’m i tot serà teu». Jesús li respongué: «L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol”». Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix des d’aquí; l’Escriptura diu que “ha donat ordre als seus àngels de guardar-te” i que “et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”». Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”». (Lc 4, 1-13)
El primer diumenge de Quaresma es llegeix el text de les temptacions de Jesús. Aquesta narració, comuna als tres evangelis sinòptics, enceta la vida pública de Crist i la litúrgia vol que sigui també el començament d’aquest temps que els creients dedicam a la preparació de la Pasqua.
A diferència de Marc, Lluc i Mateu expliquen les tres temptacions que pateix Jesús en un relat molt conegut. En tots els casos això es produeix tot just després del baptisme i, per tant, és una manera d’entendre la decisió de Jesús per a la seva missió. La incomoditat en la qual es relata el baptisme del Messies fa que la reacció de Jesús als evangelis sigui mínima. Hom esperaria que després d’una manifestació tan evident de la voluntat de Déu amb relació a Jesús, ens trobéssim amb un Jesús fortament determinat a seguir-la i amb una multitud exultant. En canvi, tenim el contrari. Un Jesús que va al desert on es qüestiona tot això i és temptat pel diable mentre es troba sol i allunyat de tothom.
L’experiència de Jesús és interessant per entendre la seva part més humana, però també és important per nosaltres, per entendre una experiència de fe que no sempre segueix els estàndards, allò que sembla que hauria de dir el manual del bon cristià.
D’una manera o altra, segurament tots els creients hem tengut alguna experiència de Déu i hem sentit més forta que mai la seva presència, cosa que ens ha omplert d’entusiasme a la vegada que ens haurà deixat esglaiats. Però aquest moment de goig sovint acabarà seguit també per moments més foscos, en els quals semblarà que Déu s’ha allunyat i tot plegat ens farà la sensació que ha estat com un somni o, pitjor encara, arribarem a pensar que potser el problema és que no estem a l’altura del que se’ns demana. L’entusiasme es refreda i la quotidianitat acaba ocupant tot l’espai del nostre dia a dia i de les nostres preocupacions. I és precisament això, que per a molts de creients és la normalitat, allò que els evangelistes anomenen temptacions.
És important retenir això, ja que sovint tendim a pensar amb les temptacions com si es tractés d’un examen o d’una prova de l’estil dels concursos televisius: ens venen ganes de fer alguna cosa (per exemple, quedar-nos a casa a mirar la tele en lloc de visitar el veïnat malalt) i vencem aquesta temptació, amb la qual cosa ens podem posar una medalla simbòlica de bons creients. Però no és ben bé això, malgrat que fem molt bé anant a veure el malalt.
La temptació real, i que es resumeix de les tres que expliquen Mateu i Lluc, és senzillament la de deixar de banda la voluntat divina. Satisfer les nostres necessitats o cercar el poder i el reconeixement dels altres són manifestacions d’aquest deixar de banda i cercar la veneració pel jo, per allò que volem ser o tenir. Es tracta d’una temptació que no és puntual, sinó que és present tota la vida, ja que, en el fons, viure és sempre pel creient un travessar el desert. O, per dir-ho d’una altra manera, els quaranta dies de Jesús són una figuració de l’experiència de fe de tot creient, d’una lluita constant al llarg de la nostra existència.
El camí no és senzill, i per això és important no perdre de vista la tercera de les temptacions, la de cercar un senyal diví. Qui té la certesa de tenir Déu al seu costat i de poder conèixer què espera d’ell, ho té molt més senzill. Però això no és habitual. Tota la Bíblia es troba farcida de peticions i clams de profetes i de creients que demanen a Déu un senyal. No es tracta d’un senyal que Déu existeix —això no es posa en dubte a la Bíblia—, sinó d’un senyal de quina és la seva voluntat, una confirmació del que s’ha de fer. I és natural: l’exigència de l’evangeli és dura, ja que suposa la renúncia a un mateix i de tot allò que tenim i que voldríem tenir.
Qui s’arrisca a deixar-ho tot per seguir la voluntat d’algú que no li ha deixat res per escrit? Algú amb el qual no hi ha una estreta de mans que confirmi un pacte? Òbviament, només ho farà aquell que ha embogit o el que arriba a una experiència forta de fe. Però aquests són una minoria. La majoria no arribam a aquesta meta. Molts intentarem perseverar en la confiança en Déu malgrat sentir la seva absència i lluitant dia a dia contra el diable, que se’ns fa present amb extraordinària facilitat, cercant convèncer-nos que no tenim res més important en aquesta vida que nosaltres mateixos.