En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo». Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist. (Lc 9, 28b-36)
El segon diumenge de Quaresma es llegeix l’episodi de la transfiguració, en aquest cas en la versió de Lluc. Es tracta d’una teofania, una manifestació de Déu que ens recordarà l’episodi del baptisme de Jesús, però també ens evoca la presència de Déu al Sinaí amb Moisès.
L’inici del relat és senzill: Jesús escull a tres seguidors perquè siguin testimoni d’allò que succeirà. La presència de la divinitat no sol ser un esdeveniment destinat a multituds, com ja es llegeix a l’episodi del Sinaí. Aquí tot passa també en una muntanya, però en el cas de Lluc això sembla tenir menys importància. Marc i Mateu parlen d’una muntanya alta, destacant aquesta elevació; Lluc ens diu que van a la muntanya a pregar, com si fos el lloc habitual on Jesús es retirava.
El que passa allà transcorre en tres temps que són narrats de forma detallada per Lluc. En primer lloc, hi ha una transformació de la figura de Jesús, amb la qual cosa els tres deixebles poden percebre la connexió divina del seu mestre. En segon lloc, fan aparició dos homes que s’identifiquen com Moisès i Elies, que apareixen gloriosos i es posen a parlar amb Jesús. Lluc és l’únic que detalla el tema de la conversa: la missió de Jesús. Curiosament, els deixebles es troben adormits i quan es desperten, Pere diu a Jesús que s’està molt bé allà i que podrien fer unes cabanes per quedar-s’hi. La presència de Jesús glorificat és captivadora, però encara no és el moment que això sigui definitiu, i per això Lluc adverteix el lector que Pere no sabia què es deia.
Immediatament, esdevé el que és la teofania com a tal, amb la presència d’un núvol que els protegeix de la visió directa de Déu. Llavors se sent una veu que diu: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo».
Un cop ho han sentit, tot s’esvaeix i només veuen ja a Jesús, tot sol. Tot i haver estat testimonis d’un esdeveniment extraordinari, guarden el secret. Per què? La resposta només la trobam en els relats de Marc i Mateu, on és Jesús que els demana que no comptin res a ningú fins després de la seva mort i resurrecció. Lluc no ens diu res d’això.
Com dèiem, hi ha una relació important d’aquest fet i l’episodi del Sinaí, però les diferències són també destacables. En el cas del relat de l’Èxode, Déu constitueix una aliança amb el seu poble i els revela la Llei que han de seguir. Aquí no hi ha cap revelació especial. De fet, la presència de Moisès i Elies ens duu a pensar que la Llei de l’Antic Testament d’alguna manera es manté i hi ha una continuïtat entre l’aliança dels seus avantpassats i el missatge de Jesús. El que és important aquí no és tot allò que envolta el relat, sinó la figura de Jesús i el seu seguiment.
La importància de Jesús desplaça la Llei, encara que no la deroga. Però aquesta visió és important i la veurem en altres moments de l’evangeli. A partir de Jesús, per obtenir la salvació no es tracta ja de fer el checklist per veure els manaments que complim, com feia el jove ric que més endavant s’acostarà al mestre, sinó de deixar tot el que som de banda i prendre la determinació de seguir el Fill de Déu. El verb rellevant no és complir, sinó seguir. La Llei es compleix, però a Jesús se’l segueix, amb tot allò que això implica.
Aquesta és també la gran diferència amb la teofania del baptisme de Jesús. Recordem que en el relat del baptisme que narra Lluc, la veu que se sent només parla a Jesús («Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut» [3, 22]). En canvi, aquí la veu es dirigeix clarament als deixebles: «Escolteu-lo!». No diu «escolteu-me a mi» o «compliu la Llei», sinó que ens indica que el que hem de fer és escoltar (seguir) Jesús.
Per als creients Jesús no és només una figura per admirar, sinó que és sobretot algú a qui escoltar. I podem veure avui que això no és un suggeriment de Déu, sinó una ordre ben clara. Una altra cosa és la dificultat d’aquest seguiment, que implica una renúncia clara a la nostra individualitat. No a allò que som, però sí a qui som. A entendre que hem de prioritzar el tu en lloc del jo. A tenir clar que és millor donar que rebre; anar el darrer que el primer; preferir no tenir res a quedar embadalit per tot el que tenim. I a acceptar tot això agraïts, amb entusiasme, sense caure en la tristesa del jove ric que se n’anà amb el cap baix per no veure’s amb coratge de fer el que Jesús li deia. L’objectiu no és fàcil, però una pista per intentar-ho és no oblidar, com fa Lluc, la importància de la pregària. Al cap i a la fi, per molt extraordinària que fou la visió d’aquell dia, tot començà amb una relativa senzillesa, pujant a la muntanya a pregar…