En aquell temps Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi: -«¿Un cec seria capaç de guiar un altre cec? ¿No caurien tots dos dins un clot? No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el seu mestre. ¿Per què, doncs, veus l’estella dins l’ull del teu germà, i no te’n tems de la biga que tens dins el teu ull? ¿Com li pots dir: “Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”, si tu no veus la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull, i llavors hi veuràs per poder treure l’estella de l’ull del teu germà.
No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pels seus fruits: ningú cull figues dels cards ni raïm de les bardisses. L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l’home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.» (Lc 6, 39-45)
No jutjar, no condemnar, sí perdonar. Aquesta era la part final de l’evangeli del diumenge passat i és important tenir-ho present per entendre aquesta acumulació de dites de Jesús que Lluc ens posa aquí de forma una mica caòtica: un cec, un deixeble i el seu mestre, un arbre i els seus fruits, etc. El missatge és sempre el mateix tot i explicar-lo de diferents formes.
Jesús ja ens va deixar clar que nosaltres no som ningú per jutjar els altres ni per veure què fan malament. Ara ho intenta explicar a través de paràboles o d’imatges. Ens diu, per exemple, que quan cercam les faltes dels altres ens comportam com cecs i, en una comunitat de cecs, al final acaben tots caient en un clot. Si miram de jutjar els altres, al final ens perdem nosaltres. I és que, per molt que ens costi acceptar-ho, mai podem saber què hi ha a l’interior de les persones; només Déu sap què passa pel cap de la gent i perquè fa el que fa.
Aquesta ignorància respecte als altres la compara Jesús amb la del deixeble que vol ser més que el mestre i això, ens dirà Ell, és impossible. Esforçant-se molt, el deixeble pot arribar a ser com el mestre, sí, però no més que ell. Tenir clar que no som més que els altres ens hauria de dur a posar-nos al seu lloc. Quan qüestionam la conducta d’algú, és important intentar entendre les motivacions d’aquella persona i pensar com hauríem actuat nosaltres davant una situació similar. Posar-nos al lloc d’algú no és saber què pensava realment aquella persona, sinó una manera de prevenir precisament cap intenció de jutjar-la. Cal fer, però, algunes puntualitzacions.
Posar-nos al lloc d’algú per entendre què ha fet no vol dir mirar d’exculpar aquella persona. El judici humà, que correspondrà si és el cas als tribunals, és legítim. Per altra banda, no condemnar no vol dir deixar de corregir els altres. Dir a l’altre allò que fa malament com a forma de fer-li veure i ajudar-lo a fer les coses bé, és un acte de caritat gens bo de fer, però molt valuós.
Parla després Jesús de veure l’estella a l’ull de l’altre i no veure la biga al nostre. Aquesta és l’actitud de l’hipòcrita, d’aquell que recepta allò que no pren. Però també és l’actitud d’aquell que no es posa davant el mirall moral, que no es jutja a si mateix i que no fa cap tipus d’autocrítica. Jesús ens diu que no hem de jutjar els altres, però no diu que no ho haguem de fer amb nosaltres. Cal fer allò que, en la tradició cristiana, en diem examen de consciència.
La darrera part de l’evangeli abunda sobre això mateix. Quan jutjam o acusam els altres, ho fem malament i d’aquest mal no en surt res de bo. Al contrari, de tot plegat sorgeix la rancúnia, el menyspreu cap als altres, la incapacitat de perdonar o de sentir compassió per algú que ho passa malament, encara que sigui perquè és a la presó o és marginat per la resta de la gent. I això és important tenir-ho en compte perquè sovint pensam que parlar malament o criticar els altres és una conducta innòcua, que queda al nostre redol i que no fa mal a ningú. Però sí que en fa. En pot fer molt a aquella persona a la qual ens referim, però també a nosaltres, perquè ens incapacita per perdonar i per acostar-nos a la gent. I això, encara que ens costi de veure, ens allunya també de Déu. Ho dèiem diumenge passat: perdonar els altres i ser compassius no ens garanteix res, però és l’única manera de poder-nos presentar davant la presència del Déu que ens ha de salvar.