Skip to content

Diumenge II de durant l’any C

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.

Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi». Jesús li respon: «Dona, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui». Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d’elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua aquestes piques». Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei». Ells n’hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi. Ell no sabia d’on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l’aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor».

Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell. (Jo 2, 1-11)

La lectura de l’Evangeli de Joan aquest segon diumenge del temps de durant l’any és un parèntesi pel que fa a l’evangeli propi del cicle C (Lluc), a la vegada que presenta un episodi de transició entre el baptisme de Jesús, que Joan no relata, i l’inici de la seva vida pública. Hi ha evangelis dominicals que conviden a l’acció, a sortir i a escampar la paraula; altres conviden a la reflexió i la meditació, individual o, millor encara, comunitària. Crec que el d’avui és d’aquests darrers.

De Desconocido – Biblioteca de la Universidad de Gante, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=94525555

El miracle de les noces de Canà és un dels més coneguts de Jesús i també un dels més controvertits i discutits. Com a miracle, és fins i tot superflu i gairebé impropi de Jesús. No només no cura ningú, sinó que en principi tampoc és evident la seva finalitat, com quan asseca una figuera o calma les aigües del mar. Aquí es limita a produir vi per una festa on els convidats anaven ja prou beguts. Amb la nostra mentalitat actual, es tracta d’un miracle que, bàsicament, fomenta la possibilitat que algú acabi amb una cirrosi. Com és obvi, cal fer una lectura menys superficial de tot plegat.   

El problema és que, si volem aprofundir-hi, trobarem en la narració del miracle un collage de símbols que poden donar lloc a multitud d’interpretacions: les noces, el tercer dia, les piques, la pedra, el vi, l’aigua, l’hora, etc. Anem, per tant, a cercar una lectura que ens pugui ajudar i a entendre què ens vol dir, i sobretot què ens diu avui, al començament de l’any i de la litúrgia de després del Nadal que ens ha de dur cap a la Pasqua.

Com deia al principi, l’evangeli d’avui té un sentit introductori i programàtic i això és així perquè, amb la imatge de les noces, el que fa és plantejar la nova aliança, el projecte que Jesús inicia i que durà a terme al llarg de la seva vida. En el llenguatge de l’Antic Testament, les noces simbolitzen la unió íntima amb Déu. Al relat de Canà veiem aquesta unió, oberta a tota la humanitat, i amb una sobreabundància de dons, simbolitzats pel vi que surt de les piques. Però tot plegat és un tast, ja que encara no ha arribat l’hora de Jesús. Aquesta arribarà amb la mort i, al tercer dia, la resurrecció, que la seguirà la sobreabundància de l’Esperit Sant.

És important notar també la presència de la mare de Jesús (que en Joan, malgrat que mai li digui Maria, té un protagonisme destacat i positiu que no veiem als altres evangelis), que aquí simbolitza l’origen del Messies, però també el vincle amb l’Antic Testament. Per això és ella la que demana a Jesús que faci el signe que es descriu.

No és difícil veure que les piques de pedra, la funció de les quals era contenir l’aigua per purificar els jueus, són un símbol de la Llei i del judaisme tradicional. La petició de la mare de Jesús és, en certa manera, la de no perdre de vista aquesta tradició i mantenir-ne una continuïtat i això és el que demana al seu fill. I aquesta continuïtat apareix en l’execució del miracle, però no com a una simple evolució del temps antic, sinó com una novetat. Per explicar això, alguns exegetes fan notar que Jesús no converteix l’aigua de dins les piques en vi, sinó que més aviat sembla, tal com es narra, que aquesta aigua es transforma en vi un cop la treuen de la pica. Amb això es vol significar que Jesús no deixa enrere l’Antic Testament, però tampoc l’assumeix sense res més, sinó que en transforma el missatge amb la seva novetat radical.

Queden molts més símbols per desxifrar en el text i, per tant, la lectura d’aquestes línies pot ser una convidada a fer cada un la seva recerca. Però el que és realment important és no perdre la perspectiva de radicalitat que Jesús aporta en la lectura i en allò que entenem què significa. I sobretot no oblidar que només entenem allò que diu l’evangeli quan sentim que la seva lectura ens transforma. Si no opera aquesta transformació, la nostra lectura no tendrà massa més profit que degué tenir el vi en aquells convidats que ja no sabien on tenien la mà dreta.

Published inEvangeli del diumenge