En aquell temps, la gent que vivia en l’expectació sospitava si Joan no fora potser el Messies. Ell respongué dient a tothom: «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc».
Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat. Mentre pregava, s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant en figura corporal com un colom, i una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut». (Lc 3, 15-16.21-22)
La festa del Baptisme de Jesús tanca el temps de Nadal i ens endinsa en el temps litúrgic d’entre l’any. Si fins ara ens hem mogut en la infància de Jesús, de la qual no hi ha una historicitat clara, però és evident que presenta Jesús com el Fill de Déu amb tota la seva glòria, amb el baptisme les coses canvien. Aquí sí que sembla que ens trobem davant un fet clarament històric, però és un fet ben incòmode: per què Jesús actua com si fos algú normal, com si tot el que hem llegit de la seva infància hagués quedat oblidat com s’oblida un somni? Per què el Fill de Déu es fa batejar pel Baptista, un ritu que era de perdó dels pecats?
Tots els evangelis fan referència a aquest esdeveniment, i cap pot amagar la seva incomoditat. Però la realitat és tossuda i tot fa pensar que Jesús s’integrà en la comunitat de Joan i es va fer batiar. Només més tard, possiblement amb l’empresonament d’aquest, Jesús va seguir el seu camí, no predicant un baptisme de perdó sinó un Regne d’alliberament. Però tot això va passar molt més tard del moment que llegim avui.
Davant això, Lluc segueix una doble estratègia per fer veure les diferències entre Joan i Jesús. Recordem que ja ho va fer relatant les vicissituds del naixement d’ambdós infants, que a més els emparenta. Aquí ho fa, primerament, fent que Joan expliqui la diferència dels baptismes. El seu, només és amb aigua, com a símbol de purificació i neteja; el de Jesús, és amb l’Esperit Sant i foc, al·ludint clarament a l’origen diví de la seva obra.
En segon lloc, relata Lluc el moment del baptisme i la teofania posterior. Fixem-nos com explica primer que fou batejat amb altra gent, com una persona més. Però, tot just després, passa una cosa extraordinària: Jesús prega i de sobte s’obre el cel restant tots els presents astorats. És important remarcar això: la teofania no passa en el moment del baptisme, com veiem normalment en les pintures del baptisme, sinó en el de la pregària, que ben bé pogué passar hores (o qui sap si dies) més tard.
Relata Lluc que el cel s’obre per tal que Déu baixi, en aquest cas la tercera persona de la Trinitat –l’Esperit Sant–, i ho fa davant tothom de forma visible, com si fos un colom. I després se sent la veu de Déu que confirma la filiació divina de Jesús. A diferència de Marc, aquí els destinataris que veuen el que passa i que senten la veu divina són clarament els presents allà.
Pel creient actual, quan sent o llegeix aquest relat, més enllà de les qüestions sobrenaturals, és interessant pensar en el procés intern de Jesús en els primers moments de la seva vida pública i com arriba a plantejar-se, en primer lloc, deixar casa seva i la seva feina per anar amb el grup de Joan i, en segon lloc, què fa que després iniciï la seva pròpia trajectòria, clarament distinta del que Joan predicava, tornant a Galilea i sent un predicador itinerant en lloc d’estar sempre al desert.
En aquest sentit, la pista que ens dona Lluc és important: Jesús no comença la seva predicació a partir de cap fet especialment rellevant ni per una crida de Déu interpel·lant-lo. No és com Moisès que es troba una bardissa que es crema sense consumir-se, ni com els profetes que reben una crida de Déu que els encarrega una missió. Jesús té la primera gran experiència de Déu a partir de la pregària, la qual cosa s’allargarà després en el famós episodi dels quaranta dies de desert. Lluc, al seu evangeli, destaca altres moments en el que Jesús prega, com en la transfiguració o en Getsemaní. El que cal retenir d’aquesta lectura, per tant, és com la pregària es conforma com un element clau en la vida de Jesús i, per això mateix, també ho hauria de ser per a tots nosaltres, com a manera de saber què se’ns demana, què espera el Pare de cada un.
Comments are closed.