Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.
En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura». (Lc 1, 1-4; 4, 14-21)
La lectura de l’Evangeli de Lluc d’aquest tercer diumenge dels temps de durant l’any té dues parts ben diferenciades. Comença amb el pròleg de l’evangeli i després salta diversos capítols per arribar al capítol quart, a l’inici de la vida pública de Jesús. Dos fragments que, aparentment, es troben desconnectats. Només aparentment.

En el pròleg, Lluc explica què l’ha empès a escriure aquest evangeli i, com veurem, hi ha detalls molt curiosos en el que diu. Reconeix, en primer lloc, que no és el primer que ho prova, que han estat “molts” els que han emprès la tasca d’escriure els fets ocorreguts. El que es demana el lector, naturalment, és a qui s’està referint Lluc amb aquest “molts”. A Marc? A altres evangelis que s’han perdut? O es tracta simplement d’una figura retòrica?
Tot seguit es refereix també a la tradició oral, a aquells que foren testimonis oculars i després transmeteren verbalment allò que havien vist. Tot això, diu Lluc, ho coneixia, ja que s’havia prèviament informat. Però també dona a entendre que no havia quedat satisfet. Per això fa el seu propi relat, a partir de tota la informació que hi ha, i ho farà amb una narració sense interrupcions ni salts (“narració seguida”), a diferència –podem pensar nosaltres, encara que ell no ho diu– de l’evangeli de Marc, que no parla ni de la infància ni de moltes dites de Jesús que s’havien anat recollint.
Tot això ho fa per a Teòfil, un amic seu que ja és creient, però necessita consolidar la seva fe, allò que ha rebut. Qui és Teòfil? És real o és un personatge ideal, símbol de tots els creients? No hi ha tampoc una resposta definitiva a això.
El que sembla clar és que el propòsit de Lluc és narrar amb la màxima exactitud històrica qui era Jesús, què va fer i què va dir. I això planteja alguns problemes. No tant per la part historiogràfica. A diferència de Noè o d’altres personatges llegendaris de l’Antic Testament, de Jesús hi ha constància històrica de la seva existència. Al llarg dels anys, sobretot des de la Il·lustració, s’ha intentat rescatar el “Jesús històric” i saber què va fer o dir i què és una “invenció” posterior. Això és important, però possiblement no és el més important. El que ens ha quedat al llarg dels segles, el missatge de Jesús, és inseparable de la seva figura, de com la dibuixen els evangelis i de com ha estat entesa i viscuda pels creients. I aquesta figura és qualque cosa és que la figura “històrica”. Per dir-ho d’una altra manera, per al creient possiblement és més important conèixer el relat de l’impacte que va deixar (i que reflecteixen els evangelis, sant Pau i altres escrits), que saber exactament les paraules que va dir.
Malgrat el pròleg i la pretensió d’exactitud que explica Lluc a l’inici, ell realment tenia present tot això que estem dient. I a la segona part de l’evangeli que llegim aquest diumenge queda prou clar.
Allà se’ns narra la intervenció de Jesús a la sinagoga de Natzaret i com davant els presents llegeix un text d’Isaïes. Però pel lector un poc espavilat, el primer que crida l’atenció és la inexactitud de la cita. El text que transcriu Lluc no és el correcte sinó que hi trobam una omissió i un afegit: «a deixar en llibertat els oprimits». S’ho va inventar Jesús o estem davant una narració de Lluc amb un significat més teològic que històric? On és l’exactitud que ens prometia Lluc?
És curiós com la resta del relat es troba també mancat d’explicacions. Què vol dir Jesús amb la lectura d’aquest text d’Isaïes? No ho sabem massa bé. Les úniques paraules que diu són «això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura». Què significa? Perquè el que és clar és que ni en aquell moment (ni ara) els cecs hi veieren ni deixar d’haver-hi oprimits. Però cal recordar que la cita d’Isaïes no parla tant de fets com del missatge sobre el que ha d’esdevenir: «m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts…».
Ens trobam a l’inici de la vida pública de Jesús i de l’anunci del Regne, però queda molt de camí per recórrer. L’evangeli de Lluc continua relatant l’estupefacció dels presents que, no obstant això, es demanaven com podia el fill d’un artesà dir el que deia. La història que segueix, i que no es llegeix aquest diumenge, és que al final la gent recela i Jesús se’n va d’allà, deixant clar que ningú és profeta a casa seva. A partir d’aquí, nosaltres podem fer-nos la mateixa pregunta. Tot pensant en aquest Jesús que és present enmig de totes les comunitats cristianes, el tenim realment com a profeta? Quan, per boca del Papa o –per què no?– d’algun activista polític o social, Jesús ens parla de donar la llibertat als captius, alleugerar el jou dels oprimits o acollir els immigrants, no acabam moltes vegades també dient: qui es pensa qui és, aquest?