El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas».
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat». No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom. (Jn 20, 19-31)
L’evangeli d’aquest diumenge es narra una de les aparicions més conegudes de Jesús, aquella en la que Tomàs és absent i es nega a creure el testimoni dels seus companys. Per als lectors, presenta lectures contradictòries en el sentit de que, si fins i tot els apòstols que eren allà dubtaven de la realitat de la resurrecció si no veien a Jesús, com no hem de tenir avui dubtes més que evidents quan ni ho hem vist ni coneixem cap testimoni directe.
Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist», però fins a quin punt és fàcil avui creure en la resurrecció? Fixem-nos que Tomàs representa, en realitat, l’actitud de molts de creients que els costa creure per molt que l’Església (successora de la comunitat de seguidors) els ho digui i cerquen tenir una experiència directa del Jesús ressuscitat. Per això la lectura actual de l’evangeli té un gust agredolç: Tomàs, al final, pot tenir aquesta experiència directa; en canvi, els creients actuals no la tendran.
L’evangeli no aporta gaire solucions en aquest sentit, sinó que es limita a apuntar que l’important és creure que Jesús és el Fill de Déu; essent així, la resurrecció no deixaria de ser, en aquest sentit, un signe que acredita això. Aquesta conclusió és coherent amb el missatge joànic. La filiació divina de Jesús ha estat en tot l’evangeli un punt central i no és estrany, per això, que abans hagi dit als apòstols “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. La missió de Jesús encomanada als seus seguidors no s’inicia amb ell, sinó que prové ja del Pare. La història de la salvació no comença el Nadal sinó molt abans, una dada fonamental que avui molts creients han oblidat mantenint al marge els ensenyaments de l’Antic Testament. Però Jesús, la Paraula, ja hi era al principi de tot.
Al marge de la història de Tomàs, que és el relat central de l’evangeli d’avui, hi ha altres detalls que criden l’atenció. Un d’ells és la menció a la por als jueus. Això és coherent amb la insistència de Joan en el relat de la Passió en la culpabilitat dels jueus, on Pilat apareix com un mediocre funcionari romà que voldria alliberar Jesús, però que no atreveix a fer-ho per por d’una revolta jueva. Aquesta oposició hostil dels jueus possiblement reflexa més la situació de la comunitat de Joan a finals del segle I que la realitat del que va passar els dies de la passió. L’hostilitat dels jueus que relata Joan no només resulta molt poc creïble des del punt de vista històric, sinó que contradiu altres parts del Nou Testament, com l’evangeli de Lluc, que finalitza dient com els apòstols, en les setmanes posteriors a la mort de Jesús, seguiren a Jerusalem i anaven normalment al Temple sense cap tipus de temor (Lc 23 53).
És curiós, en canvi, com la salutació inicial de Jesús, percebent la por dels deixebles, no és la que hem vist en moments similars en els que aquells estan atemorits per alguna cosa i Jesús sol tranquil·litzar-los amb un “no tengueu por”; en aquest cas, en canvi, els saluda dient “pau a vosaltres”, una salutació inusual en ell. No és casual; gairebé res ho és a l’evangeli de Joan. Repeteix aquesta salutació tres vegades, la qual cosa no deixa de ser una manera de fer veure com han canviat les coses. Possiblement el que cerca Jesús és transmetre la idea de que la tribulació ocasionada amb la seva mort ha de donar lloc a un temps de pau i que és entre la comunitat creient des d’on aquesta pau s’ha de transmetre, cosa que evidentment no sempre els seus seguidors hem pogut acomplir.
Fixem-nos també que a l’evangeli de Joan és aquell mateix diumenge de la resurrecció que Jesús envia l’Esperit Sant als apòstols —i no a la Cinquagesma, com conta Lluc (Marc i Mateu no parlen per res d’això)— i també és el moment que els dona el poder de perdonar els pecats. És tracta d’un poder que ens fa pensar en la confessió sacramental però possiblement es refereix més al baptisme, que era la manera de perdonar els pecats en les primeres comunitats. La confessió, en canvi, és una pràctica molt més tardana en el cristianisme. En tot cas, queda clara la urgència de la missió a aquest evangeli, que no espera els cinquanta dies que atorga Lluc.