El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i va veure que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a veure Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: -«S’han enduit el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.» Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar a dins i va veure aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrera ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i va veure aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li ha vien posat pel cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc. Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho va veure i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. (Jn 20, 1-9)
El cristianisme suposa la fe en la resurrecció de Jesús. D’aquí parteix tot. Si no s’accepta aquest esdeveniment, la vida de Jesús és la d’un predicador fracassat que va tenir la sort de caure en gràcia a alguns seguidors després de la seva mort i, per circumstàncies atzaroses, va acabar essent el fundador d’una religió que ell mai va tenir la intenció de fundar.
Si algú defensa, com hem sentit més d’una vegada, que la resurrecció fou una experiència subjectiva dels seguidors de Jesús, una invenció no intencionada que donà força a la idea de fer un judaisme de caire universalista i obert a tothom, està afirmant que el cristianisme és la més gran estafa de la història de la humanitat i un exercici d’hipocresia per part dels membres de l’Església de Crist de dimensions còsmiques. El problema, avui i fa dos mil anys, és que creure en la realitat de la resurrecció no és gens fàcil.
No ens hauria de venir de nou, per tant, que l’evangeli que es llegeix a la missa més solemne de l’any sigui una acreditació d’aquesta dificultat. No deixa de ser sorprenent, per tant, que els protagonistes del relat del Diumenge de Pasqua no siguin ni Jesús ni Déu, ni cap àngel; ni tant sols el testimoni d’algú que afirmi haver vist a Jesús ressuscitat –o ressuscitant!–. El relat evangèlic d’aquest diumenge ens conta com tres deixebles s’aproximen al sepulcre buit de Jesús i com reaccionen de forma completament diferent, anant de l’escepticisme a la fe.
La primera persona que s’apropa al sepulcre és Maria Magdalena, i ho fa amb lògica humana pura i dura. Si no hi ha cadàver, pensa ella, és que algú se l’ha enduit. Naturalment! La hipòtesi de la resurrecció ni tant sols se li passa pel cap. El seu raonament és simple i pràctic, el d’una dona que toca de peus a terra i no es deixa dur per històries i contarelles. Possiblement, és la manera de pensar més moderna.
Pere, en canvi, no és tant decidit com ella. El cap visible dels apòstols analitza el que veu, però ell no treu cap conclusió. No compra l’explicació més materialista i racional de Maria Magdalena, però tampoc s’atreveix a pensar en altres alternatives. És, tal vegada, la postura mes còmoda: ni afirma ni descarta. És la postura tèbia, d’aquell que no es vol banyar.
Tot canvia amb el tercer personatge: el deixeble estimat, que solem identificar amb Joan, l’evangelista, que veu i creu. Però, què creu? Quin ha estat el seu procés mental per tal de creure pel simple fet de veure exactament el mateix que han vist els altres? No ho sabem. És important notar, en tot cas, que ell creu a partir del que veu, no del que li han contat com passarà amb la majoria de creients. En el cas del deixeble estimat no hi ha intermediaris, sinó que la seva fe és una experiència personal.
Són, aquestes, tres formes de reaccionar davant un fet del qual no en tenim cap descripció –els evangelis només parlen del sepulcre buit– i que els seguidors tampoc han pogut contemplar –cap testimoni veu Jesús en el moment de ressuscitar–. I és que allò que no s’explica per enlloc és en què va consistir la resurrecció de Jesús. Sembla clar que alguna cosa va passar –Jesús havia mort uns dies abans i alguna cosa se’n degué fer del cadàver si el sepulcre era buit–, però també és manifest que la resurrecció com a tal és un esdeveniment que queda al marge de la història.
A diferència de Llàtzer o altres, que són tornats a la vida que tenien i la gent veu com surten i caminen, Jesús entra en una situació diferent a la de la seva vida anterior, subjecta a un lloc i a un temps concrets. Avui en podríem dir segurament que Jesús entra en una dimensió distinta, en un meta-univers que es situa defora de la línia temporal marcada per la creació. Jesús no va ressuscitar fa dos mil anys, sinó que és el ressuscitat –ahir, avui i per l’eternitat–, perquè per parlar d’ell ja no té sentit emmarcar-lo en el calendari, en la història. Fa dos mil anys, un predicador galileu va rompre els esquemes de la humanitat i això ja no té volta de fulla.
Però la racionalitat humana no pot explicar això i, per aquesta raó, la reacció de la gent acaba sent la de rebutjar la idea (Maria Magdalena) o la de no banyar-se (Pere). L’acceptació de Joan és forçosament minoritària. La seva experiència és singular. Amb els anys, molta gent creurà en la resurrecció, no per una experiència pròpia com la seva, sinó perquè donaran credibilitat als testimonis que afirmen haver vist Jesús. Això és important, encara que no sigui ben bé el mateix. En tot cas, ens mostra que l’accés a la fe no té una sola via, si bé de vegades és més fàcil donar credibilitat a allò que ens diu altra gent que a allò que experimentem a nivell personal i íntim, si és que ho experimentem. La combinació de les dues vies reforça la creença i cap de les dues s’han de menystenir. És per això que, dos mil anys després i malgrat els desbarats que de vegades ha generat, l’Església segueix tenint tot el sentit del món com a dipositària del testimoni de fe de milions de creients, l’autèntic llevat del Regne de Déu en el nostre món.