En aquell temps els deixebles contaven lo que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d’això, Jesús mateix es presentà enmig d’ells i els digué: -«La pau sigui amb vosaltres.» Ells, esglaiats, varen creure que veien un esperit. Jesús els digué: -«¿Per què us alarmau? ¿Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mirau-me les mans i els peus: som jo mateix. Palpau-me i mirau bé; els esperits no tenen carn i ossos com veis que jo en tenc.» I mentre deia això, els mostrava les mans i el costat. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: -«¿No teniu aquí res per menjar?» Ells li donaren una tallada de peix a la brasa i se’l menjà davant ells.
Després els digué: -«Quan encara era amb vosaltres, vos havia dit: que s’havia de complir tot allò que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms.» Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: -«Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i s’havia de predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la con versió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis.» (Lc 24, 35-48)
El tercer Diumenge de Pasqua l’evangeli continua amb els relats de les aparicions, aquest cop amb un fragment del text de Lluc. Aquest text té dues parts. La primera és pròpiament el relat de l’aparició i el que Jesús els diu als que eren allà. La segona és una explicació més catequètica que es dirigeix als assistents, però sobretot als que no hi eren, als creients d’aquell temps i als d’avui.
La primera part de l’evangeli, com dèiem, és la narració d’una aparició més de Jesús. Les aparicions que ens relaten els evangelis són diverses, però és cert que algunes d’elles —sobretot a Lluc i a Joan— denoten l’interès de l’evangelista en aportar proves gairebé materials de la realitat de la resurrecció, davant la més que comprensible incredulitat de molts dels primers seguidors. Per això, tant l’evangeli de diumenge passat com el d’aquest diumenge tenen aquest esquema: deixebles que manifesten dubtes i l’aparició de Jesús, que sembla més un cos reanimat que un de glorificat. L’esforç en mostrar un Jesús ben real, llum de semblar una visió o una al·lucinació, m’atreviria a dir que ens acaba mostrant un Jesús massa humà, massa terrenal.
Si llegim el text veiem com l’escena ocorre també el mateix dia de la resurrecció. Els deixebles que s’havien trobat amb Jesús al camí d’Emmaús acaben d’arribar a Jerusalem i, entusiasmats, conten el que els ha passat als Onze i a la resta de seguidors que hi havia allà. No obstant els testimonis seus i els de Pere i altres, sembla que la resta de deixebles, els que no han vist a Jesús ressuscitat, es resisteixen a creure-ho. Això ho acredita el fet que quan s’apareix Jesús allà no se n’alegren sinó que queden atemorits, perquè creuen que es tracta d’un esperit i en cap cas sembla que acceptin la hipòtesi de la resurrecció que tot just els acabaven d’explicar els seus companys. El grau d’incredulitat no és petit. No és fins més tard que la por es converteix en alegria, quan Jesús els parla com una persona més i quan el poden tocar. La prova definitiva ve quan menja un tros de peix amb ells. Llavors sí. Però per als creients actuals, aquest testimoni és ben feble: si no hi ha proves físiques, materials, ni els que conegueren a Jesús s’ho acaben de creure.
Davant això Jesús sembla fer un canvi d’estratègia. A la segona part del text, deixa de fer exhibicions i es dedica a predicar, a fer una catequesi. A partir d’aquest moment Jesús ja no intenta convèncer de la realitat de la seva resurrecció, sinó que se centra a explicar el sentit que té aquest esdeveniment, com també el de la seva mort en creu. I ho explica en clau missionera: la tasca que encomana Jesús als seguidors d’abans i d’avui és clara: ser testimonis de la seva resurrecció, més enllà de proves científiques i de certeses. El que és important és el testimoniatge que ha de basar-se en dos pilars bàsics: la conversió i el perdó dels pecats.
La conversió és la transformació de cada un, de la manera de ser i d’entendre’ns, però sobretot és també una transformació col·lectiva. La fe no és mai només un acte individual que sorgeix de forma espontània. La fe cal transmetre-la i, per tant, neix en la mesura que algú ens la fa arribar i només es pot mantenir en la mesura que l’anam escampant. La fe creix en grup, en comunitat.
El perdó dels pecats és principalment la manifestació de la misericòrdia divina, però també té un sentit comunitari. Tots pecam i la motxilla en la que carregam el nostre passat pot arribar a fer-se massa feixuga i dur-nos a la desesperació. La misericòrdia divina no té límits, però també és necessari que el perdó sorgeixi de la comunitat. Tot pecat és una ofensa a Déu, però també qui peca ofèn la comunitat creient, l’Església, i tota la comunitat ha d’aprendre a perdonar.
La clau de tot plegat, com indica l’evangeli, es troba en la interpretació de les Escriptures. La lectura assídua de la paraula de Déu és fonamental, tant de forma individual com grupal i en la litúrgia. L’estudi de la Bíblia no és un hobby ni un complement formatiu del creient, sinó un deure ineludible al que cal dedicar-li temps i esforç. Només d’aquesta manera la nostra fe es pot edificar amb fonaments prou sòlids i que, a més, siguin creïbles per part d’aquells que s’acosten a nosaltres amb curiositat.