Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual».
I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”». (Lc 13, 1-9)
L’evangeli del tercer diumenge de Quaresma té dues parts que es poden llegir perfectament de forma independent.
La primera d’elles fa referència a la interpel·lació de la gent a Jesús en relació amb un esdeveniment ocorregut al temple. Segons sembla, Pilat hauria executat uns galileus allà, mesclant la seva sang amb la sang de les víctimes dels sacrificis que s’hi oferien. No hi ha cap constància històrica d’això i molts intèrprets pensen que Lluc s’ho inventa o recull algun tipus de rumor que devia córrer en aquell temps. Fos com fos, possiblement la idea dels presents era veure si provocaven una reacció de Jesús en contra dels romans, atès que els assassinats casualment eren galileus com ell.
Jesús no respon a aquesta provocació, sinó que es refereix a una creença comuna en el seu temps i que era que la mort violenta o sobtada d’algú solia indicar que aquella persona era un pecador i que la seva desgràcia era un càstig diví. Jesús mateix posa un altre exemple d’això, referint-se a la mort de devuit homes quan els va caure a sobre una torre, un fet del qual tampoc hi ha cap constància històrica.
Culpar a les persones de les seves desgràcies, sobretot quan es tracta d’accidents o de malalties, és una forma d’exculpar Déu i d’explicar el misteri del mal. Davant la pregunta de per què Déu consent que devuit persones morin sepultades, la resposta fàcil és pensar que s’ho mereixien, que alguna cosa havien fet, d’altra manera Déu no permetria una injustícia com aquesta.
Aquesta creença, més enllà que la trobem més o menys raonable, té un efecte pervers, que és el de l’autocomplaença per a aquelles persones a les quals les coses van bé. Si els que moren violentament o cauen en la desgràcia són els pecadors, això voldria dir que la resta de persones són persones bones i que poden viure relativament tranquil·les perquè van pel bon camí. Això, evidentment, no és així i Jesús ho deixa clar quan els diu als presents que tots acabaran igual que els galileus o els devuit morts per la caiguda de la torre. Si no hi ha hagut la conversió, si no han fet seu el missatge del Regne, més prest o més tard la seva vida s’apagarà per sempre. Tots són pecadors? Es tracta d’un càstig diví generalitzat? No ben bé. Jesús no parla aquí de la decisió de Déu sinó de la nostra, perquè la resistència a la conversió és una decisió de cada un de nosaltres.
El mal no és un càstig de Déu, el qual, en canvi, sempre manté oberta la porta de la nostra conversió. Aquest seria el missatge de la segona part de l’evangeli, la paràbola de la figuera que no dona fruit. Aquest arbre plantat enmig d’una vinya simbolitza el creient, que està cridat a donar fruit. Si no en dona, no només la seva vida és inútil sinó que acaba sent una càrrega per al Regne (la vinya), ja que absorbeix els nutrients de la terra. És ben raonable que el senyor de la vinya (Déu) vulgui tallar-lo, tot i haver tengut paciència uns quants anys. El vinyater, però, que representa Jesús, pacta un any més, donant així a l’arbre una nova oportunitat per aportar el seu fruit, per obrir-se als altres i a Déu.
Encara que sembli una paràbola dura, que a més s’allunya de la visió bonista que sovint tenim de Déu i ens recorda la perspectiva del judici, és també una paràbola que destaca una qualitat seva que sovint ens passa desapercebuda i que tal vegada és avui la més important: la infinita paciència de Déu amb nosaltres. Déu sempre espera i sempre està disposat a donar-nos una altra oportunitat. Només ho hem de voler. Per poc que ens acostem, Déu ens surt a camí, com tan bellament ho va explicar Lluc en la figura del pare a la paràbola del fill pròdig. Però no deixa de recordar-nos que cal que donem la primera passa.