Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor, complint el que prescriu la Llei, que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor. També havien d’oferir en sacrifici «un parell de tórtores o dos colomins», com diu la Llei del Senyor.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós que esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia promès que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb el nen Jesús, per complir amb ell el que era costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda fins aleshores, als vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.
Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.
El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor. (Lc 2, 22-40)
Aquest quart diumenge del temps durant l’any coincideix amb la festa de la Presentació del Senyor al temple i, per això, es llegeix el text de Lluc sobre aquest esdeveniment. Malgrat tot, veurem com Lluc explica poc dels ritus i realment tot plegat sembla una excusa per donar veu a dos personatges secundaris però prou rellevants del seu evangeli: Simeó i Anna. Hi ha també coses curioses que val la pena comentar.
L’evangeli comença fent referència a la Llei de Moisès i la prescripció de la purificació, però no aclareix de qui. El text original grec parla de la “purificació d’ells”, però moltes Bíblies ho ometen, ja que realment l’única que s’havia de purificar, segons el Levític, era Maria, que després del part del nin havia quedat impura. Altres teories parlen que l’infant també havia de purificar-se en haver estat en contacte amb la mare. Sigui com sigui, tot seguit Lluc afegeix també la presentació de Jesús, que era la consagració del primogènit a Déu, la qual cosa normalment implicava pagar una quantitat de diners per tal d’evitar que l’infant hagués de quedar al servei del Temple. Lluc tampoc especifica que es pagués res i això sovint s’ha interpretat en el sentit de refermar la vinculació de Jesús amb el Pare.
Al marge d’això, la intervenció de Simeó és la peça central d’aquest evangeli, un personatge que ens és presentat com a home pietós i just. Anuncia un futur a Jesús com a alliberador de tot el món i no només dels jueus, si bé també fa saber a Maria que el seu fill serà un personatge controvertit i que li donarà més d’un disgust. Les imatges de Simeó (“a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima”) són força expressives i ben conegudes pels cristians actuals.
Lluc sorprèn el lector quan explica que ambdós progenitors estaven meravellats d’això que es deia del seu fill. Després de l’anunciació de Gabriel, el cor dels àngels i l’adoració dels pastors, ja haurien d’estar curats d’espants. D’on surt aquest astorament? L’explicació més raonable és pensar que Lluc mescla dues tradicions textuals diferents. El text d’avui deu venir d’una narració que començava la història de Jesús d’aquesta manera, ometent el relat del naixement, i que Lluc degué aprofitar.
La intervenció Anna és també curiosa. A diferència de Simeó, ella no agafa a Jesús ni queda clar quan és que parlava d’ell, si bé el seu missatge és “més polític”, parlant de la redempció de Jerusalem.
Acaba el text amb el retorn a casa seva, a Natzaret, en coherència amb la resta del relat de Lluc i contradient la història de Mateu, que parla dels màgics d’Orient i l’exili a Egipte. La frase final “El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor” ens recorda el mateix que Lluc diu de Joan Baptista: “L’infant creixia i s’enfortia en l’Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel” (Lc 1, 80), afavorint aquesta visió paral·lela i contrastada entre els dos infants que es trobaran després en la vida adulta.
Fins que aquesta vida adulta arribi, però, de Jesús sabrem ben poca cosa. Ben possiblement, la infantesa de Jesús degué passar sense cap fet extraordinari, com un infant normal i com un jove adult que devia créixer i madurar en el marc d’una família creient i treballadora. Reflexionar avui sobre això ens pot ajudar també a entendre un poc més a Jesús i a acostar-nos a la seva persona.
Tot i l’origen diví des del principi, Jesús nasqué humà i hagueren de passar molts d’anys perquè el seu cos i la seva ment assumissin el seu destí i la seva naturalesa. Jesús no va néixer ensenyat ni ben educat, sinó que darrere ell hi ha l’esforç dels seus pares i de tot un entorn de misèries i alegries que conformaren el seu caràcter i la seva forma d’entendre ell món. En algun moment de la seva vida, ja adult, decidí embarcar-se a una missió radical i nova amb Joan Baptista i la seva secta, fins que un dia succeí allò que veritablement el transformà de forma irreversible i que els evangelis ens relaten en el seu baptisme i les temptacions posteriors.
En aquest sentit, podem dir que els primers trenta anys de la vida de Jesús no degueren ser molt diferents de la majoria de nosaltres. En el nostre baptisme, també l’Església diposita en nosaltres expectatives elevades del que hauria de ser la nostra vida cristiana. Que en els trenta anys o en els cinquanta, hàgim estat capaços de fer un gir a la nostra existència en un intent de complir aquestes expectatives, és una altra cosa. Evidentment, per a això no cal anar a predicar pel desert ni tancar-se en un monestir. Hi ha moltes maneres de radicalitzar la nostra fe, de fer-la més autèntica i visible. Cada un en el seu entorn i amb les seves possibilitats. Cal estar pendent dels senyals i no tenir por. Mai hem d’oblidar que, al final, igual que Jesús, també Déu juga a favor nostre.
Comments are closed.