Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l’únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas».
Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa. (Lc 24, 13-35)
L’evangeli d’aquest Diumenge de Pasqua narra l’episodi del camí d’Emaús, molt conegut i del que podem destacar alguns trets interessants que poden ajudar a la seva lectura.
Es tracta, com sabem, d’un relat propi de Lluc sense cap paral·lel. Tot passa el dia que Jesús ha ressuscitat, suposadament cap al migdia, ja que els dos protagonistes inicials han tengut coneixement del que havia passat: el sepulcre buit i l’aparició dels àngels.
Els dos caminants no sabem qui són. Al principi sembla que són dos apòstols (tot just abans del relat, Lluc parla d’ells), però més endavant sabem que un es diu Cleofàs. No sabem res de l’altre, però, per com continua el relat, sembla que van a la mateixa casa i algun comentarista fins i tot ha pensat que podria tractar-se d’un matrimoni.
Jesús es fa topadís amb ells i els demana de què discutien. La intervenció de Jesús és estranya, ja que no és normal que si dues persones van discutint un desconegut es fiqui pel mig, però a ells no sembla importar-los. De la conversa entre els tres es desprèn com han viscut aquells dies de forma emocionant, però, finalment, se’n van desil·lusionats. Encara que saben de la notícia de la resurrecció, Jesús no ha estat el Messies que esperaven. Així i tot, són capaços de reconèixer que era un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble.
Davant aquesta ceguesa, que els impedeix reconèixer Jesús i el que ha fet, aquest es proposa ensenyar-los-ho, però també ho fa de forma curiosa, ja que comença la seva catequesi renyant-los: “Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes”.
Quan arriben al poble es dona una situació força còmica. Jesús continua caminant com si anés a algun lloc i tots dos insisteixen perquè quedi a ca seva. Un cop allà, Jesús és el que agafa el pa i, un cop dita la benedicció, el reparteix als altres, un gest que correspon a l’amo de la casa i no al convidat. En tot cas, ningú diu res. En aquell moment passen dues coses igualment misterioses: els dos deixebles reconeixen Jesús i aquest desapareix de la sala.
Un cop reconegut Jesús, els dos deixebles comencen a cavil·lar i recorden allò que els havia dit. Es tracta d’una experiència molt similar a la que passà en aquell moment entre els seguidors, que un cop saberen de la resurrecció, moltes de les coses que Jesús els havia dit varen començar a tenir un vertader sentit.
L’impacte fou tan gran que deixaren el sopar i se’n tornaren, suposadament ja de nit, cap a Jerusalem per contar-ho. Allà es topen també amb altres testimonis d’aparicions. Era la nit del dia de la resurrecció, el primer diumenge, i tot era emoció i esglai.
Els lectors posteriors del relat, veient aquesta combinació d’escolta de la Paraula i la fracció del pa posterior, hi veuen una referència inequívoca a la celebració eucarística. És difícil saber fins a quin punt Lluc ho tenia al cap, sobretot perquè aquí Jesús no pronuncia les paraules que va dir el Dijous Sant. En tot cas, el fet de partir el pa és un gest d’autoritat, el que faria el pare de família amb la gent de ca seva. I és amb aquest gest que el reconeixen, sense necessitat de veure les ferides ni que ell els confirmés qui era. El coneixen en la mesura que es dona, que es fa aliment pels altres.