En aquell temps, Jesús parlà així: «Jo soc el bon pastor. El bon pastor dona la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal i tant se li’n dona, de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo soc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.
Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m’estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare». (Jn 10, 11-18)
El quart Diumenge de Pasqua és conegut com el diumenge del bon pastor, en referència a les lectures que es fan del capítol 10 de l’evangeli de Joan. Es tracta d’un dels discursos més coneguts de Jesús i evoca la imatge bíblica del pastor que pastura el ramat, que fàcilment ens fa pensar amb el Salm 23, aquell que comença dient “el Senyor és el meu pastor…”. A l’Antic Testament, el Senyor era pastor d’Israel i allà com en altres indrets la figura del pastor s’equiparava a la del rei. Per tant, el bon pastor per a la cultura del moment era la imatge del que avui en diríem bon govern.
El problema és que avui, al marge del fet que la major part de gent ni ha conegut cap pastor de veritat ni ha vist ovelles de prop, la imatge del governant que pastura el ramat de ciutadans es troba ben allunyada de la idea de bon govern i ens sembla més pròpia d’un règim autoritari. Formar part d’un ramat és insultant i contrari a la idea que la gent té de l’ideal de l’autorealització, de ser un mateix i de no deixar-se dur pels corrents dominants. No ens ha d’estranyar, per això, que actualment aquest evangeli s’expliqui poc i el que s’acaba dient no va massa més enllà de quatre eslògans del tipus Jesús és un pastor meravellós que ens estima i poca cosa més, fugint de tota comparació ramadera. Malgrat tot, la idea del ramat i del pastor poden tenir encara punts interessants que val la pena destacar. Vegem-ne alguns.
1) Com s’ha indicat, el ramat d’ovelles té per a nosaltres un sentit negatiu. Per algun motiu, l’ovella no té fama de ser un animal massa intel·ligent i a ningú li agrada que el comparin amb un animal idiota. Però la idea del ramat pot tenir per a nosaltres un sentit molt més profund. El ramat no simbolitza tant sols la massa alienada, sinó que ens ha de fer pensar també en una comunitat unida i solidària. El ramat és protecció dels qui en formen part i això és important: fer-se enfora del grup implica córrer el perill de caure en mans de forces que no controlam. Si defora de la comunitat hi ha hostilitat, dedins hi ha pau.
2) Així i tot, el ramat té els seus punts febles, bàsicament derivats de l’individualisme. És molt fàcil caure en la temptació d’anar per lliure o de voler que els interessos personals coincideixin amb els del grup, cosa que no sempre passa. El perill del ramat és la divisió. Però no es tracta només d’aconseguir una convergència d’interessos. L’interès comú, el del ramat, no és la suma dels interessos individuals o dels de la majoria, sinó alguna cosa molt diferent. Per això és necessari el bon pastor. Només ell deixa de banda els interessos de 99 per anar a cercar aquell que s’ha perdut.
3) El bon pastor és Jesús, l’únic que no va a jornal i, per tant, no té un interès particular en res i es pot desviure pels seus. Jesús és el que manté unida la comunitat i la comunitat es manté unida en la mesura que reconeix a Jesús com a únic pastor. Quan la comunitat posa la seva fidelitat a determinats líders o figures religioses per sobre de Jesús, és quan la comunitat es comença a desfer. També passa el mateix quan es dona excessiva importància a la tradició, a la litúrgia o a l’activisme social. Tot això és important, però sempre que es faci cercant complir la voluntat del pastor i a partir d’ell. Hi ha al nostre entorn un catolicisme ferm, que cerca mantenir determinats valors morals, una presència pública forta o unes institucions sòlides. I això no es dolent en sí mateix, però de vegades donam tanta importància al que fem que ens oblidam que tenim un pastor. És fàcil llavors acabar en allò que alguns han definit com un catolicisme que s’ha allunyat del cristianisme. I això és nefast.
4) El bon pastor dona la vida per a les seves ovelles. Fa que no ens manqui res, com diu el Salm. Avui això tampoc és fàcil d’admetre. Les persones no volem ser ajudades, no ens agraden les figures paternalistes; la gent d’avui vol fer-se a sí mateixa, vol realitzar-se autònomament. Fins i tot aquells que demanen que no els manqui res són vists com uns ganduls que cerquen aprofitar-se dels altres. Però el Salm no parla de donar una pensió a ningú. El bon pastor de l’evangeli no cerca un ramat inactiu. Es disposa a donar la vida per les ovelles perquè sap que les persones som éssers imperfectes, desarrelats i incapaços de viure en l’autosuficiència que la visió actual del món ens vol fer creure. Reconèixer Jesús en la figura del bon pastor és també reconèixer les nostres limitacions i acceptar la centralitat de Déu en les nostres vides. Reconèixer, en definitiva, que és més important el pastor que les ovelles.