En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dona’m la part de l’herència que em toca”. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. I se n’anà a trobar el seu pare.
Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”». (Lc 15, 1-3.11-32)
L’evangeli d’aquest quart diumenge de Quaresma és el de la paràbola del fill pròdig, la més llarga de totes les de Jesús i possiblement la més coneguda. És un text que val la pena rellegir a poc a poc i intentant deixar de banda idees preconcebudes o interpretacions que ja hem sentit massa vegades i que, tot i poder ser ben vàlides, ens priven de descobrir la riquesa d’aquest relat d’una immensa profunditat teològica i psicològica.
La paràbola és complexa i és un error pensar que el personatge principal és el fill pròdig. El centre de la paràbola és el pare i tan importants pel relat són el fill gran com el petit. L’absent, en tot plegat, és la mare, de la qual res se’ns diu.
Hi ha molts d’elements singulars en tota la història. Sorprèn, en primer lloc, que no sabem res de la relació entre els germans. La Bíblia està plena d’històries de germans que són rivals: Caín i Abel, Ismael i Isaac, Esaú i Jacob, etc. Aquí, pel que sembla, això no passa. Tot comença quan, per alguna raó, el fill petit demana l’herència que li toca, que per llei era un terç, ja que la resta era pel primogènit. El pare, que òbviament podia negar-se i hagués estat força prudent fer-ho, decideix donar els béns als fills.
El fill petit se’n va de casa seva, dilapida tot el que té i fracassa estrepitosament. Acaba vivint en la misèria material i moral. Fa de porquer, la qual cosa vol dir que fa feina i viu amb pagans, una cosa que cap jueu s’atreviria a fer. La fam el fa reflexionar i prepara la tornada a casa seva per demanar perdó al pare i mirar si aquest el torna a admetre. De la manera que ho relata Lluc no es pot saber si hi ha un penediment real o si simplement ha espavilat i veu el retorn a casa com l’única opció de supervivència. El lector no pot evitar preguntar-se si s’ha convertit o si és un barrut que cerca la comoditat de la llar, encara que això impliqui menjar-se l’orgull i agenollar-se davant el seu pare.
El comportament humà, i en certa manera previsible del fill, contrasta amb el del pare. Aquest surt a veure si el seu fill petit torna, en un gest que ens fa veure que mai ha esgotat l’esperança de tornar a reunir-se amb ell. El discurs preparat no serveix de res i el protagonisme de l’escena és del pare: li surt a camí i no el deixa ni xerrar; tot d’una que el veu l’abraça, impedint així que el fill s’agenolli i li besi els peus, com era l’indicat. En cap moment es parla de perdó ni de res més. No hi ha diàleg entre pare i fill, no hi ha temps. L’alegria d’aquell pare el duu a organitzar una festa esplèndida. L’amor del pare és la imatge de l’amor de Déu, sense cap dubte. Però hi ha una cosa que el lector atent no s’explica del tot: amb la tornada del fill petit i la festa, com pot ser que el pare s’oblidi de dir res al fill gran?
El fill gran no té ni idea del que li passa i s’acaba assabentant del que passa per un criat. S’indigna i no vol anar a la festa; d’alguna manera no vol compartir l’alegria del pare. La notícia arriba a la casa i el pare, com havia fet amb el fill petit, ara també surt a camí al gran i li prega perquè entri. El fill, però, respon al pare de forma poc respectuosa i es nega a reconèixer l’altre com el seu germà: “aquest fill teu”.
La interpretació habitual d’aquesta paràbola és la d’identificar el pare amb Déu i el fill petit amb un pecador penedit, criticant l’actitud del germà gran. Però aquesta és una interpretació simplista, doncs, com hem vist, ni tan sols queda gens clar al text que el fill es penedeixi realment del que ha fet. Per altra banda, el fill gran representa l’actitud de la majoria de creients i no-creients, persones que no entenen per què ha de ser mal vista l’actitud d’aquell que fa les coses bé, que s’esforça per dur endavant una família i que defensa el que és seu. O d’aquell que desconfia del seu germà, el qual se n’anà de ca seva possiblement provocant un disgust de mort als pares i deixant un rastre de dolor a la família. La lectura piadosa, tot i ser habitual, no és del tot convincent per a molts de lectors.
És important, per això, recuperar la centralitat del pare i la seva singularitat. Quan troba el fill petit, no li demana res, no li parla de retrets ni de perdó, però tampoc el deixa parlar. Quin pare no s’aturaria almenys a demanar al fill d’on ve, com està o què li ha passat? Però en el relat el pare, en certa forma, perd els papers davant l’alegria immensa de tornar a veure el fill. La seva reacció és extrema. Quan es troba amb el fill gran, curiosament, tampoc li dona grans explicacions sobre el germà. El que fa realment és justificar-se, explicar l’alegria que sent que fins i tot ha fet que s’oblidés de dir a algú que avisés el fill gran. És fàcil identificar la figura dels dos germans en nosaltres mateixos o en persones que coneixem. El que ens resulta més estrany aquí és l’actitud del pare.
Aquesta estranyesa prové, evidentment, del fet que la paràbola no parla de persones sinó de Déu i del seu amor. Un amor diferent de l’humà, que deixa de banda els retrets, que no cerca indagar en el passat dels que, pels motius que siguin, decideixen tornar a ca seva. Un amor que no té explicació humana i que és absurd, com ho és la història del pastor que abandona noranta-nou ovelles per anar a cercar-ne una que s’ha perdut.
Aquesta paràbola serveix a Jesús per explicar que la seva proximitat amb els pecadors implica capgirar la nostra manera de veure les coses i de jutjar els altres. I serveix també per explicar que, per molt que ens pensem que anem bé, que fem les coses com toca, la visió que Déu té de nosaltres és possible que no coincideixi. Déu veu les coses d’una altra manera. La sort és que, més enllà de complir manaments, com feia el fill gran, o encara que facem desbarats com el petit, Jesús ens diu que provocar l’alegria del Pare pot ser molt més senzill del que ens pensam.