En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u». (Jn 10, 27-30)
El quart Diumenge de Pasqua és conegut com el diumenge del bon pastor, en referència a les lectures que es fan del capítol 10 de l’evangeli de Joan. Es tracta d’un dels discursos més coneguts de Jesús i evoca la imatge bíblica del pastor que pastura el ramat, que fàcilment ens fa pensar amb el Salm 23, aquell que comença dient “el Senyor és el meu pastor…”. A l’Antic Testament, el Senyor era pastor d’Israel i allà com en altres indrets la figura del pastor s’equiparava a la del rei. Per tant, el bon pastor per a la cultura del moment era la imatge del que avui en diríem bon govern.
En aquest cicle C, la lectura que ens proposa la litúrgia és especialment breu. Abans, l’evangelista ens ha indicat que aquestes paraules són pronunciades per Jesús a Jerusalem, en el context de la festa de la dedicació del temple, que durava vuit dies. Els que l’interpel·len són els jueus, que volen que digui si és realment el Messies o no. Jesús contesta que ja ho ha dit, però que si ells no ho han sentit és perquè no formen part de les seves ovelles. I llavors Jesús afegeix el que llegim en aquest diumenge, del que podem destacar algunes notes.
1. El context és la festa del Temple de Salomó, però Jesús, amb la imatge del pastor i del tancat de les ovelles, ens està parlant d’un temple nou que és ell.
2. El text té un sentit pasqual. Quan parla de les ovelles que reconeixen el pastor ens evoca les aparicions de Crist, que només és reconegut per la seva paraula o per segons quins gests.
3. Ens parla de la identitat de Jesús. Els jueus no creuen el que diu per què no el reconeixen, no identifiquen la veu ni saben qui és. Els seguidors sí que ho saben i el segueixen. Un element clau en aquesta identitat és la unitat amb el Pare: “Jo i el Pare som u”. Més endavant, a la pregària sacerdotal abans de ser apressat, Jesús demanarà al Pare que inclogui els seus deixebles: “Jo no em quedo més al món, però ells s’hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda’ls en el teu nom, el nom que m’has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres” (17, 11).
4. Un element clau de l’evangeli és escoltar per reconèixer la veu de Jesús. Qui escolta pot seguir Jesús i obté la salvació. Qui no escolta, és incapaç de reconèixer-lo i es perd. La salvació és per a tots, però no tots volen escoltar. Com podem escoltar, avui? Ho podem fer a través de la pregària, de la lectura meditada de la Paraula, però escoltant el clam de les víctimes de la injustícia, dels malalts, dels exclosos. Això ens fa veure que l’escolta que reclama Jesús no és passiva, sinó que implica acció i compromís. L’escolta té la conseqüència del seguiment, i el seguiment de Jesús no és un camí dolç. De fet, si llegim com continua l’evangeli d’aquest diumenge ho veurem de seguida: “Els jueus tornaren a agafar pedres per apedregar-lo…”.
Comments are closed.