Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué: «Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat.
Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus». (Jn 13. 31-33a.34-35)
Aquest diumenge es llegeix un petit fragment de l’evangeli de Joan que narra un episodi anterior a la mort de Jesús. Tot ocorre al cenacle, després que Jesús rentés els peus als deixebles i anunciés la traïció de Judes. Aquest darrer se’n va i Jesús parla a la resta de la seva glorificació i els dona un nou manament: que s’estimin els uns als altres. Fixem-nos en els detalls, perquè són importants.
1. En aquest moment Jesús està posant les bases de la nova comunitat, amb la qual lògicament s’identificarà la comunitat a la qual es dirigeix aquest evangeli, escrit cap a finals del segle I. És una comunitat encara fràgil i petita, raó per la qual Jesús es dirigeix a ella amb un diminutiu afectuós: “fillets”.
2. La creació de la comunitat no és suficient, cal tenir una regla, unes normes de funcionament. I per això Jesús els dona un manament nou que els afecta a ells. Jesús no diu que estimin els altres, els de la comunitat i el de defora, sinó que s’estimin entre ells. Que cal estimar als altres ho diu en altres llocs i es diu també a l’Antic Testament. Aquí Jesús no parla de la humanitat en general, sinó de la comunitat que té al davant.
3. S’han d’estimar com Jesús els ha estimat. Aquesta expressió no té un sentit comparatiu sinó originant. No es tracta que hagin d’estimar en el mateix grau o mesura que Jesús, sinó que s’han d’estimar perquè Jesús els ha estimat. Ell és l’origen de la comunitat i de l’amor que ha de residir en ella.
4. Per l’amor que es tenguin seran reconeguts com a seguidors de Jesús per la resta de persones. L’amor no és només una manera de viure en comunitat, sinó que forma la identitat d’aquesta. Déu és amor i on hi ha amor hi ha la presència de Déu.
Aquest evangeli posa de manifest una tensió que es dona avui també i que té a veure amb la identitat de les comunitats cristianes. L’amor i la fraternitat que hi havia en les comunitats cristianes serà ben aviat un tret definidor del seu tarannà. Els gentils admiraven la solidaritat que hi havia en elles però també la seva alegria, la cooperació constant entre ells, etc. Això implica amor, evidentment, però també una consciència de comunitat, una diferència entre els que són dins i els que no.
Amb la generalització del cristianisme, quan va passar a ser la religió imperial, aquesta diferència es va difuminar. Quan tots són cristians, encara que sigui perquè és el que toca o per quedar bé, ja no hi ha una comunitat real i molt menys una consciència de comunitat.
Avui, en canvi, vivim en un moment que ser cristià ja no és l’opció per defecte, però curiosament els que formen part de la comunitat creient no tenen una clara consciència de comunitat. Molts formen part d’una parròquia de la mateixa manera que ho fan amb un club de pàdel o una confraria de vins. Possiblement es veuen més propers als companys d’un club de lectura que amb els que es veuen a missa els diumenges.
Crear comunitat és essencial i en cap cas això ha de significar un tancament. La comunitat ha d’estar oberta a la gent, però no s’ha de confondre amb el món. Qui hi vulgui entrar no ha de tenir obstacles, però també ha de ser conscient dels compromisos que ha d’assumir. A ningú se’ns escapa, però, que estem molt lluny d’aconseguir res d’això avui.
El que sí que ens podem preguntar tots els que, amb més o menys dedicació, pertanyem a una comunitat creient és quin grau d’autenticitat tenim. O, agafant la darrera afirmació de l’evangeli, demanar-nos si ja gent quan ens veu pot reconèixer en nosaltres que som seguidors del Senyor o simplement veu un grup de gent que va a missa com podrien anar a qualsevol altre lloc. En el dia a dia, en algun moment de la setmana, ¿actuem realment com a seguidors de Crist?