En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo soc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dona fruit en mi el Pare la talla, i la que dona fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». (Jn 15, 1-8)
Aquest Cinquè Diumenge de Pasqua continuam amb l’evangeli segons Joan i es manté aquest ambient rural i pagès que a molta gent els resulta avui llunyà. Si diumenge passat parlàvem dels pastors, avui toca parlar de vinyaters i de ceps. Que la majoria de lectors o oients avui no hagin vist mai un cep de prop i que no sàpiguen què és una sarment no ha de ser un obstacle per entendre que ens vol dir avui aquest fragment de la Paraula de Déu.
El relat és com una faula en el que es personifiquen els ceps i les sarments. Els personatges, per tant, són el Pare (vinyater), Jesús (cep) i nosaltres (sarments). Els destinataris del missatge són les sarments i la finalitat és que es mantenguin unides al cep per tal de donar fruit. Aquest evangeli no parla de salvació ni de l’acció de Déu, sinó del que hem de fer, de la nostra missió.
Sovint queda amagada la figura del vinyater, però és important perquè poda les sarments que no donen fruit. Podem pensar que parla dels que no escolten la Paraula i no actuen en conseqüència, però la poda i l’esporgar tenen un altre sentit, el d’eliminar allò que fa nosa per donar fruit. Un apart de les sarments es lleven del cep perquè les altres puguin donar fruit bo. De la mateixa manera, podem entendre que la poda implica prescindir d’una part de nosaltres, de deixar enrere coses que ens pot saber greu però que, al final, són obstacles a la nostra missió.
Jesús deixa clara la importància de la Paraula —el missatge que us he anunciat—, però no podem oblidar que, sobretot a l’evangeli de Joan, la Paraula no és un text sagrat sinó Jesús mateix. Per això deixa clar també que sense Ell no podríem fer res. El fruit no el donam perquè som més llestos, més feiners o més bones persones. El donam perquè estem units al cep, a Jesús. És possible que algú vulgui anar lliurement, pensar que ell no necessita dependre de Jesús per donar fruit, però aquest també serà llançat fora, com les sarments que el vinyater ha tallat. Déu no retén ningú per la força.
Hi ha en tot plegat un element important que no es pot perdre de vista. Avui tendim a llegir l’evangeli en clau individual: què em diu a mi la Paraula de Déu. Però fixem-nos que tot aquest relat fa referència a les sarments i al cep. Un cep és un col·lectiu i no té una sarment, en té moltes. La imatge de la vinya com a símbol del poble d’Israel era comuna en la tradició hebrea i la trobam a molts d’indrets, com ara al càntic de la vinya a Isaïes 5. Per tant, l’evangeli d’avui no és un evangeli que ens interpel·li com a persones creients individuals, sinó com a comunitat. Un cep amb una sola sarment no té sentit i el fruit que dona no es suficient per a res. La unitat en el cep té sentit perquè suposa la construcció d’una comunitat que pot donar fruit. Un cristià tot sol, fora de la comunitat, pot fer moltes coses bones però difícilment donarà el fruit del que parla l’evangeli.
I amb què consisteix aquesta unitat amb Jesús? Sabem que no donam fruit si ens feim enfora d’Ell. El perill és malentendre la frase, sobretot quan llegim després allò de “Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu”. És fàcil aquí veure en Jesús un déu domesticat: si estic a prop de Jesús em donarà allò que demanaré, em curarà les malalties, em donarà sort a la feina, em llevarà de sobre la depressió… Déu no funciona així i en cap cas és d’això que va aquest evangeli.
Acostar-se a Jesús és fer nostra la seva paraula i això implica viure per donar fruit, no per obtenir-lo. Recordem-ho una vegada més. L’evangeli d’avui no és un més dels que ens diu que qui creu en Jesús tendrà una recompensa, sinó un que ens diu que aquell que creu en Ell —i només i creu en Ell— podrà recompensar els altres, podrà donar fruit bo.
Per això és important cercar a Jesús, en la lectura de la Paraula i en la pregària, però també dins la comunitat creient, no entesa com a temple ni com a grup de persones que es topen el diumenge a missa, sinó com a comunitat que abasta tot allò que denominam pròxim i que ens exigeix, sobretot, estar al costat dels malalts, dels marginats i dels que han perdut tota esperança. Més que a les grans catedrals, sovint trobarem més aviat a Jesús enmig d’aquelles persones que criden de dolor i ningú les escolta; persones que pensen que Déu ja els ha abandonat i se senten com se sentia Jesús mateix, penjat a la creu. En certa manera, el cep veritable al que ens hem de mantenir units no deixa també de ser imatge de la creu en la que Jesús morí. Donar bon fruit ens pot dur també a nosaltres a passar per la creu.