En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament».
Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia». (Mc 12, 38-44)
L’evangeli d’aquest diumenge XXXII té dues parts ben diferenciades. La primera d’elles es refereix a unes manifestacions de Jesús dirigides a la multitud de persones que l’envoltaven. Jesús critica les mestres de la Llei, però aquest cop no ho fa fixant-se en el que diuen o amb les incongruències entre el que fan i el que prediquen, sinó que critica el seu aspecte físic i la forma amb què es vesteixen i es comporten. Això tenia un cert sentit perquè aquesta forma de vestir i comportar-se contrastava amb la manera com anava vestit Jesús i els seus seguidors.
Es tracta d’una crítica mordaç que deixa entreveure fins i tot un to sarcàstic de Jesús que segurament degué complaure a la majoria dels seus oients, coneixent el caràcter presumptuós dels mestres de la Llei. El que més ens sorprèn avui, però, no és el to de Jesús quan parla d’ells, sinó el fet que la descripció que va fer fa dos mil anys dels mestres de la Llei, es podia fer de la majoria de bisbes i preveres gairebé des dels primers segles de l’Església i, en molts de casos, fins avui.
A la segona part, en canvi, tenim una escena molt diferent. Jesús ja no es troba predicant a la gent sinó que està assegut davant la sala del tresor, on veu com la gent hi tira diners per almoina. La majoria és gent rica i hi tira diners, no sabem quants. Llavors hi va una viuda pobra i hi tira dues monedes petites. Davant aquesta escena, Jesús crida els deixebles —que, un cop més, no estaven amb ell— i els explica que aquella dona ha donat molt més que tots els altres perquè els rics donaven el que els sobrava i aquella dona ha donat tot el que tenia per viure.
Aquest fragment de l’evangeli facilita una lectura moralista en el sentit de fer veure que l’almoina té a veure més amb la qualitat que amb la quantitat i que l’actitud dels rics és certament hipòcrita, aparentant fer un sacrifici que no ho és. Així i tot, hi ha aspectes del text que convé observar amb més deteniment.
Una de les qüestions que sovint es plantegen és el de la historicitat d’aquell fet i si tot plegat no era un afegit posterior de l’evangelista. Que una dona viuda anés a tirar unes monedes allà no és massa estrany, però sí que ho és que Jesús, o qualsevol altra persona per allà, pogués saber quina quantitat hi tirava. Més estrany és encara que Jesús sàpigues que aquelles dues monedes eren tot el que tenia per viure aquella dona. No només és mal d’entendre com ho podia saber, sinó que no sembla que l’actitud d’aquella dona fos gens raonable. No tenia massa sentit que aquella dona morís de fam per fer una almoina que tampoc suposaria treure de la misèria a cap altra persona.
Una altra qüestió és l’estranya relació —o millor dit, l’absència de relació— entre la viuda i Jesús. Malgrat veure tot el que passa, Jesús en cap moment parla amb ell ni la felicita pel seu comportament. Tampoc ella percep per res la presència de Jesús allà. D’alguna manera, la viuda podria representar no només aquells que ho sacrifiquen tot sinó també aquelles persones que practiquen la solidaritat desconeixent Jesús, és a dir, sent persones agnòstiques o allunyades de l’Església.
Aquesta lectura lliga l’episodi de la viuda amb l’anterior i ens ve a mostrar que l’amor als altres no sempre ve d’aquelles persones més significades en l’àmbit eclesial, siguin ministres o siguin fidels devots i complidors. En un moment en què sembla tan urgent sembrar la Paraula i escampar l’evangeli, ens pot passar que trobem actituds evangèliques com la de la viuda, dutes a terme per persones que ni són ni tenen gens d’interès a formar part de l’Església, però que actuen de forma solidària amb una generositat que a molts ens farien posar vermells.