En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús i li va fer aquesta pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?». Jesús li respongué: «El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha cap altre manament més gran que aquest». El mestre de la Llei li digué: «Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un de sol i que no n’hi ha cap altre fora d’ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar». Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué: «No ets lluny del Regne de Déu». I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta. (Mc 12, 28b-34)
L’evangeli d’aquest diumenge ens presenta un text clar i entenedor, una catequesi que ben bé es pot entendre com a compendi del que és tot l’evangeli de Marc. És important, a més, recordar el context en què ens trobam.
Diumenge passat llegíem el miracle del cec Bartimeu, tot just abans de l’entrada a Jerusalem. Avui ens trobam ja en els dies posteriors a aquesta entrada, quan Jesús havia provocat un aldarull al temple, bolcant les taules dels canvistes, i les autoritats jueves intentaven fer-li preguntes per trobar una excusa per acusar-lo. Al llarg dels segles, s’ha interpretat que fou aquest un dels motius que acaba decidint les autoritats jueves a processar i condemnar Jesús. Per això sorprèn encara més aquesta inclusió d’avui, un diàleg cordial de Jesús amb un mestre de la Llei. Una situació que ens fa veure que en tots els col·lectius sempre hi ha persones tolerants, que discrepen o no es deixen dur tan fàcilment per la força del grup. Poder identificar aquestes persones és un primer pas per obrir ponts de diàleg entre col·lectius que pensen de forma diferent.
Tot i que avui ens sembli com a una excusa per rompre el gel, la pregunta del mestre de la Llei és ben pertinent en una època en la qual el judaisme tenia centenars de normes, algunes més importants i altres molt menys. És normal que la gent intentàs saber quina era la principal i que els grans mestres intentessin fer un resum del que era realment essencial en la Llei i quines normes eren més aviat supèrflues.
Jesús aquí respon al seu interlocutor amb absoluta correcció, com qualsevol bon jueu, però amb un afegit interessant. El mestre de la Llei li demana quin és el primer de tots els manaments, però Jesús no n’indica un, sinó dos. Estimar a Déu amb tot el cor, tota l’ànima, tot el pensament i totes les forces és molt important, però no es pot deslligar de l’amor als altres. Jesús fusiona els dos manaments en un i, per això, al final li diu que «no hi ha cap altre manament més gran que aquest».
El mestre de la Llei el felicita i es manifesta d’acord amb Jesús. No només això, sinó que afegeix un element important: deixa clar que estimar Déu i estimar els altres com a un mateix és molt superior als sacrificis i a les ofrenes fetes a l’altar. Això no deixava de ser una afirmació a contracorrent en el seu moment, on molts de jueus practicaven un rigorisme exagerat i era més important el sacrifici al temple que la reconciliació amb el veïnat. Però també és una afirmació ben actual.
Si volem arribar a Déu, abans d’anar-hi per la via dels ritus, de les peregrinacions o d’encendre ciris a una determinada figura, cal anar-hi pel camí dels altres, de la gent que pateix o d’aquells que hem ofès o que els donam l’esquena. Només a partir de l’amor sincer cap al proïsme pot sorgir l’amor autèntic cap a Déu i evitar caure en la hipocresia dels que giren la mirada cap a l’altar i ignoren els que pateixen darrere ells.