En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s’acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare». (Mc 13, 24-32)
L’evangeli d’aquest diumenge XXXIII és el penúltim de l’any litúrgic i té un to marcadament apocalíptic. La literatura apocalíptica explicava com podia venir un canvi d’època en un sentit favorable a partir d’una situació de dolor i opressió. Per això la literatura apocalíptica hebrea apareix en el segle II aC, amb motiu de la invasió dels siris i el saqueig de Jerusalem, i es torna a posar de moda també en l’època de Jesús, al segle I. La nostra visió còmoda i benestant fa que vegem aquestes escenes amb estranyesa i tendim a pensar que no deixa de ser un relat més proper a la ciència-ficció que a un esdeveniment que ens agradaria que passés. Però aquesta és la nostra visió de sofà. Si ho demanéssim a les persones que viuen en mig d’una guerra, com a molts indrets del Pròxim Orient o a alguns indrets d’Àfrica, segurament no ho veurien igual: ells ja viuen la seva època obscura des de fa temps. L’apocalipsi per a ells pot ser alliberadora.
Si llegim detingudament el text, veurem que hi ha aspectes curiosos que cal destacar. La primera part de l’evangeli descriu el que passarà i ho fa exclusivament a partir d’imatges còsmiques. No parla de fenòmens terrestres, com incendis, terratrèmols o guerres, sinó que tot el que arriba procedeix del cel. I això té el seu sentit, ja que del cel ve també el Fill de l’Home, és a dir, Jesús.
Un altre aspecte interessant és que no es fa cap descripció del món futur ni es parla de figures típiques d’aquesta literatura, com la del gran banquet o una gran celebració, sinó que remarca la centralitat de Jesús i el fet que serà en aquell moment que es destriaran els que són els seus elegits. En tot cas regna l’optimisme, almenys per tots aquells que s’han mantingut fidels a Déu.
La segona part de l’evangeli fa referència a les que són les preguntes fonamentals de la literatura apocalíptica: quan passarà i com sabrem que està a punt de passar. La certesa del que ha de passar Jesús la deixa clara, si bé també confirma que malgrat els senyals, només el Pare sap el dia i l’hora. La qüestió més problemàtica del text sempre ha estat la rotunditat que Jesús afirma «que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això», una predicció que finalment no es va complir. Abans d’admetre que Jesús anava equivocat, els intèrprets han sostingut diverses explicacions, com ara pensar que tal vegada Jesús es referia a algun altre esdeveniment o fins i tot que era Ell l’inici del nou temps.
El problema més gran, en tot cas, és saber què ens diu a nosaltres un text com aquest quan ja han passat gairebé dos mil anys des d’aquella generació. Avui la perspectiva de la fi del món o fi d’una època no la lligam tant amb una catàstrofe còsmica com amb l’acció humana que ens duu de cap a una crisi climàtica sense precedents o a conflictes bèl·lics amb la capacitat d’exterminar la vida del planeta. Curiosament, el verset que continua a aquest text i que ha omès la litúrgia ens podria dur la clau per entendre què podem fer: «Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment».
No podem oblidar, per altra banda, que el terme grec “apocalipsi” també significa revelació i que en el seu rerefons amaga sempre un missatge d’esperança. El que és important, per tant, és mantenir-se fidels esperant la tornada del Senyor, una fidelitat que ha d’implicar un “estar pendents” del que passa i ens envolta. Però també hem de tenir clar que els senyals que hem de cercar no són a les estrelles ni als niguls, sinó en les mirades de la gent i en les situacions de sofriment, de dolor i d’exclusió que segur que tenim ben a prop.