Diumenge XXXIV (B)
En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Jesús contestà: «Surt de vós això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?». Respongué Pilat: «Jo, no soc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet». Jesús respongué: «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí». Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei». Jesús contestà: «Teniu raó: jo soc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». (Jo 18, 33b-37)
Amb la Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, es tanca l’any litúrgic. Aquesta és una festa instituïda fa 99 anys pel papa Pius XI i que tenia un sentit precís, per fer veure que la humanitat, o almenys la civilització Occidental, havia donat l’esquena a Crist i s’havia embarcat en una espiral de perillosa destrucció. El 1925 feia pocs anys que havia acabat la Gran Guerra, Rússia havia sofert la revolució bolxevic, el feixisme es començava a estendre per Europa i determinats corrents culturals i filosòfics posaven en dubte moltes de les coses que fins llavors es consideraven immutables: pensem per exemple amb la psicoanàlisi, l’obra de Nietzsche, etc. Pius XI va intentar reconduir tot això i, com sabem perfectament avui, el fracàs va ser evident. En vint anys, el món va patir una altra guerra mentre apreníem noms nous que ens deixaven el cor gelat: Auschwitz, Hiroshima, gulags, genocidi… On era Crist enmig d’aquell desastre?
L’evangeli d’aquest diumenge és del text de Joan i ens presenta un diàleg entre Jesús, suposadament acusat de voler ser el rei dels jueus, i Pilat, el representant del poder imperial. És un diàleg estrany i, de vegades, les respostes de Jesús són gairebé irreverents. Però és que, tanmateix, Pilat no l’entendrà: ell pensa que Jesús és un rebel, un líder d’alguna facció que s’oposa a l’Imperi, mentre que Jesús no té res a veure amb el poder terrenal. El seu missatge és incomprensible per un funcionari romà que creia en la divinitat del seu emperador; el que li respon Jesús és que el seu regne no és d’aquest món.
Això no vol dir que el Regne de Jesús sigui d’un altre planeta ni tan sols que sigui un regne sobrenatural. El Regne de Jesús no s’ajusta a les regles del món, ni té a veure amb els regnes que persones com Pilat, però també com els jueus i com molts de cristians al llarg dels segles, entenem què ha de ser un regne. Perquè, a diferència dels regnes de la terra, el que predica Jesús és un regne que no s’imposa per la força, sinó pel testimoni de la veritat. I la veritat no és la que expliquen els diccionaris ni els manuals de ciència, sinó la voluntat de Déu.
No anava tan malament Pius XI quan va instaurar aquesta festa, encara que possiblement, com passà en temps de Jesús, no tothom va entendre què volia dir. Reconèixer Jesucrist com a Rei de tot el món no ha de ser un exercici de nostàlgia, ni d’intentar recuperar la vella idea de la Cristiandat que va conformar Occident, però que no sempre va saber mantenir la fidelitat a l’evangeli de Crist.
Reconèixer Jesús com a Rei és, sobretot, reconèixer la necessitat de posar el seu testimoni en el centre de les nostres vides i intentar que aquest testimoni sigui la guia de la nostra trajectòria vital, no només en l’àmbit personal, sinó a escala comunitària. Com a Església, sí, però també com a membres de la comunitat política de la qual formam part. Al nivell del nostre poble o ciutat, del nostre país i a escala global com a part de la comunitat humana. Al cap i a la fi, del que es tracta és d’arribar nosaltres a ser ciutadans d’un altre món, d’un món molt diferent d’aquest que tenim avui.