Aquest episodi tanca el capítol desè de Marc i suposa un punt d’inflexió important, ja que el següent capítol s’inicia amb l’entrada a Jerusalem i, per tant, amb la narració dels darrers dies de Jesús. Fins aquell moment, de camí a la ciutat, Jesús s’havia centrat a explicar als deixebles la seva missió i el que passaria amb ell, però aquests no ho acabaven d’entendre i es resistien a veure que ell no era el Messies que esperaven, algú que els alliberés de l’opressió dels romans i dels oligarques del seu temps. El relat de Bartimeu suposa, per tant, fixar l’arquetip de deixeble, el model que cal mirar per seguir l’evangeli de Jesús.
El relat del miracle pot semblar paregut a altres, però conté elements molt singulars que el diferencien i que tenen molt a veure amb el fet de ser el preludi de l’entrada a Jerusalem i l’inici de la passió. En primer lloc, destaca el protagonisme del cec, que és el que domina tota l’escena, mentre que Jesús té un paper relativament secundari en tota la història. A diferència d’altres miracles, aquí coneixem qui era el malalt, què nomia i també se’ns explica que feia i a on. Tota la narració se centra en ell: quan crida, quan s’aixeca i va cap a Jesús, etc.
En segon lloc, veiem que Jesús gairebé no intervé per res. El fa cridar i quan el té davant li demana què vol. Aquest li diu que vol veure-hi, però Jesús no fa res més, no el toca ni fa cap gest, sinó que es limita a dir-li que la seva fe l’ha salvat i el cec ja hi veié.
Hi ha detalls que també són curiosos i que resumeixen tot el missatge de Jesús ha anat comunicant als deixebles. Ho veiem, per exemple, en la incomprensió i el rebuig de la gent, que el renyen quan intenta interpel·lar a Jesús. També és curiós, un cop que sap que Jesús el crida, el gest de Bartimeu de deixar la manta per anar cap a ell, gest que ens recorda els primers apòstols deixant les xarxes i també les demandes de Jesús, quan diu els seus seguidors que han de desprendre’s del que tenen.
Finalment, crida l’atenció que és l’únic cas en l’evangeli que la persona curada segueix Jesús. No li demana per fer-ho —com si ho fan altres curats per Jesús, si bé ell sempre els ho prohibeix—, simplement ens diu el narrador que es limita a seguir-lo. Aquest seguiment, però, ja no és un seguiment com els altres. Ara Jesús ja no va a Cafarnaüm a curar gent, ni a predicar sobre un turó, sinó a Jerusalem, on al cap de pocs dies serà apressat i executat com un criminal.
És per això que Bartimeu pot veure’s com un model de seguiment en el sentit d’algú que es topa amb Jesús en un encontre de fe. Com nosaltres, Bartimeu no havia vist mai a Jesús com no l’hem vist nosaltres i, per tant, només pot aferrar-se a la fe, encara que no entengui massa bé què significa aquest encontre amb Déu, que ben aviat morirà absurdament en una creu.
Per altra banda, cal remarcar que l’impuls del cec cap a Jesús no es dona per una simple curiositat ni per esperar veure grans signes ni miracles espectaculars. El que cerca Bartimeu és compassió, que algú faci seu el seu patiment.
Per acabar, fixem-nos que, en aquest seguiment cap a Jerusalem, Bartimeu serà també testimoni de la resurrecció de Jesús i, per tant, aquell que gairebé no havia conegut al Jesús predicador itinerant de Galilea, coneixerà, una vegada que hi pot veure, el Jesús ressuscitat. Aquell en el qual, abans de poder-lo veure, ja hi havia dipositat la seva fe.