En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: «D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?». I se n’escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva». I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava. (Mc 6, 1-6)
Aquest evangeli ens conta un dels episodis més sorprenents de la vida pública de Jesús, quan la gent del seu poble, els que el varen veure créixer, desconfien d’ell i no creuen en el seu missatge. En principi tot comença com sempre, amb Jesús predicant a la sinagoga a la sinagoga del poble, però la sorpresa de la gent de Natzaret no prové de la fascinació cap a Jesús, sinó del recel. Veuen a Jesús, l’escolten, saben dels seus miracles, però no veuen el Messies sinó el fuster, el fill de Maria. I s’escandalitzen.
Si a altres indrets de l’evangeli, Jesús adverteix contra aquells falsos profetes que escandalitzen a la gent i els allunyen de la veritat, als ulls dels natzarens és Jesús el que provoca escàndol i és l’obstacle per a la conversió. Jesús es reconegut com a profeta, com un profeta més dels que són rebutjats a l’Antic Testament, però res més. Els que més de prop coneixen Jesús, són els més incapaços de veure en ell allò que té d’especial.
El Jesús de Marc és un Jesús molt humà i per això queda sorprès de la reacció de la gent, malgrat allà mateix hagi curat alguns malalts. Aquests signes, que en altres indrets són motiu de conversió i de seguiment de Jesús, aquí no tenen cap efecte. Per això Jesús no pot fer altra cosa que partir.
Des de la perspectiva de Jesús, el resultat d’aquesta visita al seu poble és evident: fracassa estrepitosament. No convenç ningú, a pesar de curar malalts imposant només les mans. No l’acusen de servir a Satanàs ni als poder malignes, ni de ser un impostor o un boig; no l’expulsen del poble ni l’intenten apedregar. Senzillament passen d’ell i del seu missatge. Aquesta situació no és molt diferent a la nostra, al segle XXI, on el missatge de Jesús sembla que ja no germina pràcticament enlloc. Per nosaltres és fàcil desanimar-nos, però Jesús no ho fa. Tampoc s’enfada ni els retreu res ni els amenaça amb la condemnació al foc etern ni res semblant. Simplement se’n va allà on la seva predicació és ben rebuda.
Des de la perspectiva dels natzarens, el fet de no rebre a Jesús com ho fan els pobles de l’entorn només es pot explicar pel seu coneixement de la figura de Jesús, en la seva aparença, sense aprofundir en ell. D’alguna manera, la passivitat dels natzarens exemplifica el tedi, l’avorriment per veure algú que ja coneixen, que és previsible i que sembla que no els ha de dir ja res que no sàpiguen.
El que passa avui a molts de temples no és massa distint a aquesta actitud: el creient va a missa, sent la paraula i… realment no l’escolta, no hi para atenció. Ja ho ha sentit abans, el que diuen. Són sempre històries conegudes; l’homilia sempre és més o menys el mateix. Molts de capellans no ajuden tampoc, el tedi i la passivitat també afecta al clero. El més interessant, sovint, és controlar el rellotge i veure el temps com passa.
El problema és que això no és puntual. Al contrari, el tedi provoca manca d’interès i aquesta provoca més tedi. Per això, molts de creients avui són com els natzarens del temps de Jesús, incapaços de descobrir res nou en la lectura de l’evangeli i per això viuen la litúrgia com un repetitiu dia de la marmota, recordant aquella famosa pel·lícula de fa anys. Així i tot, no ens enganyem. Això no s’arregla fent misses més “modernes”, més entretingudes. La passivitat del creient no se cenyeix només a la missa dominical, sinó que es fa present tota la setmana. Tot plegat no deixa de ser un rebuig a Jesús, que fracassa un cop més com ja li passà al seu propi poble. El problema, però, és més greu que tot això.
El creient acostumat al tedi es fa la seva pròpia versió de l’evangeli i esdevé, a la llarga, incapaç de suportar les exigències del missatge real del Crist. I és que, qui es pren seriosament aquest missatge, és difícil que visqui còmodament. I aquella persona, creient o no, que viu còmodament, necessàriament s’ha d’escandalitzar si un dia sent aquest missatge. Però si no escolta, no hi ha reacció o, com a molt, aquesta no serà molt diferent de la que se sentí a Natzaret: qui es pensa que és, aquest? Qui li ha demanat que vengui aquí a incomodar-nos? La realitat és, desgraciadament, que triar ser un més dels natzarens de l’evangeli és, al final, la opció més fàcil.