En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant.
Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar». Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes». Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven.
Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que soc un pecador». Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d’una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes». Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell. (Lc 5, 1-11)
La lectura de l’evangeli d’aquest cinquè diumenge del temps de durant l’any ens relata la vocació dels primers deixebles de Jesús, una història comuna als evangelis, si bé amb diferències notables. El text comença, però, amb l’activitat de predicació del Messies tot i que observam un canvi d’estratègia. Ara Jesús ja no predica en una sinagoga d’un poble, que seria una mica el lloc “oficial” per a això, sinó que ho fa a l’aire lliure, en aquest cas a la vorera del llac. Això implica, evidentment, un públic distint, ja que aquí poden acudir també aquells que no trepitgen la sinagoga: els marginats, les prostitutes…
Lluc explica que Jesús els dona a escoltar la paraula de Déu i aquí no parla del Regne. Aquesta és una expressió molt pròpia del text de Lluc i poc comuna als altres evangelis. Veiem també que hi ha molta gent, es parla d’aglomeració, i a diferència de quan parlava a la sinagoga, aquí no apareixen crítiques ni ningú que qüestioni el que Jesús explica.
Un altre aspecte important de l’evangeli de Lluc que avui llegim és la rellevància que dona a Simó. Aquí veiem com Jesús no es troba amb una barca, com passa en episodis similars als sinòptics, sinó amb dues i això dona peu a haver de triar la de Simó per pujar-hi, al qual ja d’alguna manera separa dels altres, sobretot quan li diu que es faci enfora.
Acabada la predicació, es produeix l’episodi de la pesca abundant. Es tracta d’un fet extraordinari que serveix per mostrar la confiança de Simó amb el que li diu el Senyor. Pescar tant és un cop de molta, molta sort, però no ben bé un miracle. Així i tot, Simó ho veu com quelcom sobrenatural i es prosterna davant Jesús. Tots queden astorats i és l’única vegada que Lluc es refereix a Jaume i Joan, presents allà. Curiosament, no diu res d’Andreu, el germà de Simó, que els altres evangelis sinòptics situen allà. Sigui com sigui, Lluc no ens parla més de cap d’aquests i a partir de llavors Jesús es dirigeix ja només a Pere, que li diu que el farà pescador d’homes.
Com podem veure, el seguiment dels deixebles a Lluc és molt més realista. Aquí no tenim el relat d’un Jesús que passa devora la gent, els crida i aquests ho deixen tot per anar darrere un desconegut. A Lluc, ja hem llegit com Jesús comença la seva vida pública com a predicador solitari i es fa força famós. Quan passa el que llegim avui és ja un home conegut en aquell entorn i que a més ja coneixia a Simó, fins al punt d’haver anat a ca seva i haver curat la seva sogra. A Lluc, en el moment que Simó i els altres decideixen deixar la feina i seguir-lo, ja saben qui és i què predica.
D’aquesta lectura podem extreure dos missatges clars. En primer lloc, la necessitat de sortir a escampar la paraula de Déu. Quedar-nos als llocs habituals pot ser la solució més còmoda, però no sempre és la més efectiva. Cal anar on hi ha gent que vol sentir aquesta paraula, i sovint aquestes persones no venen a la nostra parròquia ni hi vendran. No podem posar fronteres ni límits a això.
En segon lloc, és important veure l’actitud de Simó. La seva vocació arriba en un moment molt concret en el qual ja coneix la paraula, ja ha sentit parlar a Jesús moltes vegades i l’ha tengut a ca seva, però això no ha bastat. Ha calgut alguna cosa més, un fet en certa forma banal (una bona pesca), però que li ha obert els ulls presenciant l’acció de Crist fins al punt de fer-li veure la seva pròpia indignitat. Aquest aspecte és important i complementa l’anterior. Cal sortir i anar on hi ha gent amb ganes d’escoltar i no esperar que venguin. Però tenim també la necessitat de reconèixer la glòria de Jesús, la seva santedat, fins al punt de ser conscients —com Simó—de la nostra indignitat i les nostres limitacions. El mèrit d’allò que farem mai serà nostre.