En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Soc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres». (Jn 15, 9-17)
L’evangeli d’aquest diumenge ja no parla de vinya ni de ceps, però és la continuació del de diumenge passat i cal tenir-ho present per entendre el seu sentit. Amb la paràbola del cep veritable, Jesús deixava clar que la comunitat creient no pot despenjar-se de la seva persona, ja que Jesús (que a l’evangeli de Joan s’identifica des del primer moment amb la Paraula de Déu) és la connexió, el lligam per arribar al Pare. Al text d’aquets diumenge, en canvi, Jesús no es refereix tant a la unitat de la comunitat amb el seu cap —Déu— com a la unitat interna, a la cohesió del grup. I el mandat de Jesús per a això és clar: «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat».
Cal fer, aquí, un advertiment. Avui relacionam l’amor amb l’amor romàntic, melós i vinculat a les relacions íntimes. Una imatge de l’amor carregada d’emotivisme que és propi de la nostra cultura, però desconegut per a la gent de Renaixement, per exemple, i ja no en parlem pels habitants de la Grècia antiga o pels contemporanis de Jesús. Per a la gent de l’antiguitat, l’amor més important era el que derivava de l’amistat. Res tenia més valor que un bon amic i les relacions d’amistat eren un element important per a qualsevol persona amb seny, fos Ciceró o un pescador galileu. És sobretot d’aquest amor del que parla Jesús aquí.
Malauradament, de vegades sembla que, per a alguns, el missatge d’aquest evangeli és el d’aconseguir una comunitat fraterna gairebé narcotitzada, on tothom s’estima incondicionalment i de forma quasi forçada, com si els haguessin rentat el cervell. Això no era així llavors, ni és concebible avui. Al cap i a la fi, la naturalesa humana és la que és i Jesús no va venir al món per canviar-la.
Cal recordar, a més, que la comunitat on neix de l’evangeli de Joan era una comunitat dividida i, per això, tot el text traspua aquesta necessitat de mantenir la unitat i aquesta només es pot fer a partir de l’amor i de l’amistat sincera entre els membres. És important no oblidar, sobretot per aquells que somien amb una comuna hippy de pau i amor, que el pensament de l’evangelista es trobava ben allunyat de tot això. N’hi ha a bastament de recordar que de la mateixa comunitat creient que va sortir aquest evangeli, va sortir també l’apocalipsi, que té un to ben diferent.
La importància de la unitat i la cohesió del grup és central en aquest text i això es pot observar des del primer moment. Jesús demana que l’amor que ell ha vesat cap als seguidors es correspongui, no a Ell —no els diu, com jo vos he estimat, estimeu-me a mi—, sinó als altres. Però aquest amor no és un sentiment i res més, com dèiem, sinó que té un contingut clar: observar els seus manaments.
Un altre aspecte interessant, en aquest mateix sentit, és l’ús del verb “mantenir-se” quan es refereix a l’amor, tant el d’Ell, com el dels membres de la comunitat. Estimar és important, però mantenir-se en l’amor, ser fidel i pacient, és fonamental. Estimar no és un esdeveniment, sinó una forma de viure i de viure amb alegria.
Així i tot, estimar no és senzill i té els seus riscs. Qui estima de veritat és aquell que dona la vida pels seus amics, diu Jesús. Donar la vida en el segle I es podia entendre literalment, anticipant les persecucions i la violència contra els membres de la comunitat i de Jesús mateix. Però també es pot entendre en el sentit dels sacrificis que cal fer i de les renúncies a la pròpia vida a favor del bé comú. La comunitat creient és sempre més que la suma dels membres, però sobretot és més perquè en ella hi és present sempre l’Esperit. I és l’Esperit el que guia la comunitat i qui escull els seus membres —“soc jo qui us he escollit”— i ho fa amb un objectiu concret: “la missió d’anar pertot arreu i donar fruit”.
Això darrer és clau i ens connecta de nou amb la figura del cep veritable. La comunitat no és un grup tancat amb la finalitat de gestionar els seus interessos i les seves inquietuds. No és un club ni una associació. És un grup de missió obert a tota la gent que ha de poder veure el nostre testimoni. L’amistat de Jesús té a veure amb això. Si no donam fruit, ens allunyem d’Ell.
Si pensam que ser creients és una manera de tenir esperança en un Déu que ens estima i està per nosaltres, una forma de viure tranquils i amb una certa plenitud; si la comunitat cristiana per nosaltres és bàsicament aquell grup en el que ens trobam bé i amb bona companyia, és que no hem entès res. És possible que viure així ens faci feliços i sentir-nos bé, però tot plegat és a costa de renunciar a l’amistat que Jesús ens ofereix. Hom no es fa cristià per ser feliç, sinó per donar testimoni. Aquest és el missatge i l’exemple de vida que ens dona Jesús. Triar felicitat és una elecció humanament ben comprensible. Al cap i a la fi, l’elecció final és sempre nostra.