En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen. Si algú et pega en una galta, para-li l’altra. Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit. Dona a tothom qui et demani, i no reclamis allò que és teu als qui t’ho hagin pres. Feu als altres allò que voleu que ells us facin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells que els estimen. Si heu fet bé als qui us en fan, qui us ho ha d’agrair? També ho fan els pecadors. Si presteu diners als qui de cert us els tornaran, qui us ho ha d’agrair?
També els pecadors presten diners als pecadors quan saben que els recobraran. Però vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos: llavors la vostra recompensa serà gran i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.
Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. No judiqueu i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu i Déu us donarà. Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet». (Lc 6, 27-38)
En el setè diumenge del temps d’entre l’any d’aquest cicle C continuam amb el sermó de les benaurances i, per tant, amb el discurs de Jesús dirigit als seus deixebles. En les benaurances pròpiament dites, Jesús establí una separació entre els benaurats i els que no ho són; entre els pobres i els rics; entre els que són marginats i els que són els ben vists socialment; els que són perseguits per causa de Jesús i els perseguidors.
En l’evangeli d’avui Jesús fa una passa més per parlar de com s’han de relacionar els dos grups. Bàsicament, ens diu com els pobres, els marginats i els perseguits han de reaccionar davant els rics, poderosos i perseguidors. Jesús en fa una relació detallada, però el resum de tot plegat és senzill: cal estimar-los.
La resposta de Jesús és sorprenent i mala d’entendre i d’assumir: el pobre ha d’estimar l’empresari ric que l’explota? L’immigrant del centre d’Àfrica ha d’estimar el racista? Els exemples que posa Jesús tampoc arreglen massa la situació: si ens roben la cartera hem d’oferir el mòbil i el rellotge? Com podem entendre aquest evangeli?
Una de les dificultats que té el lector és la càrrega emotiva i sentimental que té avui el verb estimar, que no significava el mateix ni en temps de Jesús ni fa un grapat de segles. Estimar no fa referència a un sentiment cap a una altra persona, sinó que es refereix sobretot a la inclinació de fer cap a l’altre allò que és bo i just. I el que ens ve a dir Jesús és que nosaltres hem d’actuar així davant tothom, amb independència de qui es tracti i de com ens correspongui a nosaltres. El fet que algú ens perjudiqui, no justifica que nosaltres el paguem amb la mateixa moneda. El fet que algú ens margini, no justifica que nosaltres facem el mateix.
Ara bé, això no ha de voler dir una passivitat absoluta per la nostra part. Les paraules de Jesús, seguides literalment, són exagerades i, de fet, Jesús mateix no les segueix al peu de la lletra. Quan Jesús, a l’evangeli de Joan (18, 23), rep una galtada d’un soldat romà, no posa l’altra galta sinó que li retreu que li hagi pegat. Quan és criticat i perseguit per les autoritats religioses, no accepta el que diuen sinó que reacciona de forma contundent qualificant-los d’hipòcrites. Però cal fer veure també que en cap cas empra la violència ni cerca provocar un enfrontament.
En l’àmbit eclesial, això també ens pot servir per veure com ha de ser la reacció dels creients davant moltes provocacions que sovint ens fan o fan al cristianisme en general. Que ens hem de defensar, no hi ha dubte, però la defensa ha de ser per tendir a la pacificació i no a la provocació. La tasca del creient no és polemitzar, sinó estar al costat del necessitat. La resta és superflu.
Si la primera part d’aquest evangeli es refereix a la relació entre persones, al final Jesús acaba introduint al Pare en l’equació. Inicialment, Jesús s’ha referit a la que es coneix com a regla d’or, comuna en moltes creences: fer als altres allò que volem que els altres ens facin a nosaltres. És a dir, actuar tenint els altres com a referent per saber què hem de fer i què no. Ara, però, el referent ja no són els altres sinó Déu.
Hem de fer allò que volem que Déu ens faci: no judicar, perdonar, donar. Ser compassius com Déu ho és. Ser fills implica rebre l’estimació del Pare, però un bon pare ha de ser també un model. Això no vol dir haver de ser perfectes com Déu, que no és possible. Vol dir precisament el contrari: com que no som perfectes, sinó pecadors, hem de cercar el perdó de Déu i el seu favor. I el camí per fer-ho és entendre que els altres tampoc són perfectes i que no tenim cap dret a jutjar-los o a menysprear-los per això.
No hem de pensar que Jesús ens posa en una situació igualitària en la qual intercanviam amb Déu un perdó per un altre. Aquí no es tracta de perdonar perquè Déu ens perdoni, com si negociéssim amb Déu, sinó de saber-nos necessitats del perdó de Déu i ser conscients que només ens podem presentar davant ell havent perdonat i estat compassius amb els altres.