En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres; no us mogueu de la ciutat fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt». Després se’ls endugué fora, fins a prop de Betània, alçà les mans i els beneí. Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel; ells es prosternaren adorant-lo. Després, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem. I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu. (Lc 24, 46-53)
Aquest diumenge celebram la solemnitat de l’Ascensió del Senyor. Lluc, tant en l’evangeli com en els Fets dels Apòstols, relata com Jesús puja al cel davant els seus deixebles que miren com desapareix el Senyor. És una imatge molt gràfica que ha inspirat artistes i que d’alguna manera és amb la que pensam quan se’ns parla d’aquest moment. De fet, d’aquí ve el nom de la festa, el fet d’ascendir al cel. No cal dir que el relat de Lluc no és més que una imatge. Avui sabem que per molt que pugi algú per damunt els niguls i més enllà no arribarà al cel ni a cap altre lloc que no sigui l’espai exterior i, amb molta sort, a algun altre planeta. Per altra banda, cap dels altres evangelis parlen d’aquest fet i ubiquen Jesús a Galilea. El relat de l’Ascensió és una manera d’explicar un fet pertorbador i que és que, per alguna raó, Jesús va deixar d’aparèixer-se als deixebles i ningú l’ha tornat a veure mai més.
Si hem de fer cas dels evangelis, el fet és que l’experiència pasqual dels testimonis de persones que afirmaven haver vist Jesús va durar un temps ben curt. La litúrgia ens enganya un poc amb això, ja que sembla com si Jesús s’hagués passejat cosa d’un mes i mig per allà, però el que es dedueix dels evangelis és ben distint. Tot sembla indicar que les aparicions varen ser una cosa ben puntual i que tot va passar el mateix Diumenge de Resurrecció, com dona a entendre el capítol 16 de Marc i els altres evangelis que ho tracten. Malgrat que hi ha moltes més aparicions i algunes molt espectaculars, sembla que tot plegat no va durar massa més de dotze hores.
Per altra banda, aquesta narració també és una manera de significar la trobada del Fill amb el Pare. Avui tenim molt clar això que el Fill venia del Pare i tornava a casa seva —al cel— una vegada acabada la missió terrenal, però això no era tan evident al segle I. Aquesta construcció teològica encara no s’havia produït en temps de Marc o de Lluc, i molt manco per als seguidors tot just el dia de Pasqua. Aquests devien seguir sense entendre massa coses, vist com reaccionaven, perquè, si hem de fer cas de Lluc, encara no havien rebut l’Esperit que els havia de donar aquest enteniment. La feina de l’Esperit, abans, però també avui, és constant però lenta.
L’ascensió, a Lluc, és una passa més en aquesta construcció teològica a partir del que va passar realment en aquells dies de mort i vida que, aquell any, coincidiren amb la Pasqua jueva. Però no és un miracle, sinó la seva manera de donar-ho a entendre. Dit d’una altra manera, la festa de l’Ascensió no és una festa per quedar embadalits mirant el cel, sinó per tocar de peus a terra i posar-se a fer feina.
Per altra banda, és interessant fixar-nos amb les darreres paraules de Jesús. Aquestes no són d’enviament, sinó que són l’anunci d’un temps d’espera, de quedar a la ciutat fins que vengui l’Esperit. Els deixebles fan el que Jesús els diu, però sense temor ni tristesa, sinó “plens d’una alegria immensa” i anant al Temple a donar gràcies a Déu. Lluc ens prepara per a la segona part de la història, que la llegirem diumenge que ve amb la festa de la Cinquagesma, però és important veure com aquesta espera, ben traslladable a avui, la duen a terme en comunitat i a través de la pregària. La fe és de cada un, però la fe necessita comunió per no marcir-se. I la comunió necessita pregària per no desfer-se. Una pregària que és un exercici buit si no hi ha fe. El cercle, un cop més, es tanca.