El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors bufà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó». (Jn, 20, 19-23)
La festa de la Cinquagesma o Diumenge de Pentecosta suposa la finalització del Temps de Pasqua i és un dels dies més assenyalats de l’any litúrgic. És el diumenge que rememoram la vinguda de l’Esperit sobre l’Església, un esdeveniment més teològic que històric, en el sentit que no és una cosa que passa en un moment concret, sinó que cal situar per sobre del temps. L’arribada de l’Esperit és sempre actual.
És per això que incardinar aquesta venguda en la història no és senzill, cosa que es veu en la litúrgia d’avui, on trobam dos relats del mateix que són, però, ben distints. Per una banda, a la primera lectura, Lluc ens conta la història que tots coneixem: cinquanta dies després de la Resurrecció, l’Esperit Sant davalla sobre els seguidors de Jesús en forma de llengües de foc. Amb l’arribada de l’Esperit es revela als deixebles tot allò que no havien entès quan Jesús era amb ells i comença la seva gran missió. Ja tenim l’Església, per dir-ho d’alguna manera.
L’evangeli, però, ens narra la versió de Joan. En aquest cas, la rebuda de l’Esperit pels deixebles ve directament de Jesús i ocorre el mateix dia de la Resurrecció i no cinquanta dies després. Els deixebles no han tengut temps de reflexionar i es troben amagats en una casa a Jerusalem per por a les represàlies dels jueus. El temor dels seguidors és comprensible i als oients del seu temps els podia recordar la situació viscuda pels seus avantpassats a Egipte, a la primera Pasqua, quan tots es trobaven tancats a casa seva per por dels egipcis i a punt per sortir, una vegada que el Senyor havia fet morir tots els primogènits del país d’Egipte.
L’entrada de Jesús és misteriosa, com correspon al Messies glorificat, i tot just entra, saluda als presents amb la típica salutació jueva. Se situa enmig, com a una manera de no fer distincions entre els presents: la seva pau és per a tots. I els ensenya les ferides de les mans i el costat. Això és important, ja que fa veure als creients que la glòria de la Resurrecció és inseparable de la creu, tant per a Ell com per tots els que creuen en Ell. Les ferides de Jesús ens recorden la seva humanitat. No és un Déu que ha davallat del cel a revelar-nos una missió, com si fes una performance ben planificada i assajada. Jesús era un home que va ser humiliat, maltractat i assassinat i només a partir d’aquí va poder veure ell mateix, i fer veure als altres, qui era realment. El sofriment de Jesús és tan real com la seva Resurrecció. Per això també avui l’esperança de la nostra resurrecció es troba vinculada a la creu i al sofriment que pateix tanta gent per la malaltia, la pobresa o la indiferència. Però en aquell moment, no era qüestió de lamentar-se, i per això als deixebles s’alegren de veure el Senyor, reconeixent-lo immediatament. Jesús els torna a saludar i els recorda la missió que tenen pendent. I tot seguit els envia l’Esperit.
Com dèiem, a diferència del relat de Lluc, aquí l’Esperit no cau del cel sinó que ve de Jesús, que el bufa sobre ells. Tant en hebreu com en grec, la paraula que s’empra per parlar de l’esperit (ruah, pneuma) també vol dir vent. L’Esperit transforma els presents completant la creació. D’alguna manera es repeteix el gest de Déu al Gènesi, quan infon l’alè de vida a la figura feta de fang de qui serà el primer ésser humà. També els deixebles degueren recordar allò que Jesús els havia dit temps enrere, quan es definia com a pa de vida i els remarcava “És l’Esperit qui dona vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida” (Jn 6, 63).
Finalment, l’Esperit també dona als deixebles el poder de perdonar els pecats o de deixar-los sense perdonar. Sovint s’ha entès aquest passatge com a la institució del sagrament de la reconciliació, si bé això és discutible des del moment que aquest sagrament no va aparèixer com a tal fins molt de temps després. Possiblement, el poder que atorga l’Esperit té més a veure en el fet d’acreditar la conversió de la persona i d’integrar-la en la comunitat creient. La conversió és alguna cosa més que el perdó dels pecats, però en certa manera el pressuposa.
Però perdonar els pecats no elimina el mal. Malgrat la presència de l’Esperit, la comunitat segueix essent una comunitat humana i precisa de les seves regles per tal d’evitar conflictes i divisions, com experimentava la comunitat creient a la qual s’adreça aquest evangeli a finals del segle I. L’ideal era noble, en el sentit que integressin l’Església aquells que havien deixat enrere el pecat. Però és més que evident que aquesta pretensió mai es va arribar a aconseguir. Per això és important no oblidar la presència de l’Esperit, aquell que ens ajuda a discernir i a perdonar. En qualsevol comunitat humana, el perdó no és mai un afegit; és una necessitat. I en l’àmbit cristià, perdonar possiblement és una de les més excelses manifestacions d’amor.