Diumenge passat llegirem com Pere afirmava reconèixer Jesús com a Messies, però també com no entenia quin tipus de Messies era, cosa que provocà la reacció irada de Jesús que el comparà amb Satanàs. Tot seguit Jesús els va anunciar la seva mort i resurrecció, davant la incomprensió dels deixebles. Pere no era l’únic que no entenia el mestre. Avui llegim un nou episodi on es torna a fer el mateix anunci (encara n’hi ha un tercer, a l’evangeli de Marc), si bé amb matisos diferents. Vegem-ho.
El primer que ens crida l’atenció és que Jesús no fa l’anunci en la forma habitual, aturat en un lloc concret envoltat de gent, sinó de camí per Galilea. En aquesta segona part de l’evangeli veurem que Jesús ja no es dedica tant a predicar a les multituds, sinó que ara es dirigeix més específicament als deixebles fent camí cap a Jerusalem. Galilea representa, sobretot en el text de Marc, el lloc d’origen de la predicació de Jesús i, de fet, al final de l’evangeli, és a on el Jesús ressuscitat envia els deixebles a esperar-lo. Galilea és el lloc de la fundació del moviment de Crist i en els moments que es relaten avui estan a punt d’abandonar-lo per anar a un lloc on les coses aparentment no acabaran gens bé.
Un altre detall important és que diumenge passat llegíem que eren els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei els que cercaven matar Jesús. Ara, en canvi, parla l’evangeli dels homes en general, anant molt més enllà de les autoritats religioses jueves a l’hora d’estendre la responsabilitat per la seva mort. També podem observar, com ja passà l’altra vegada, que els deixebles no entenen què els vol dir Jesús, però tampoc gosen fer-li preguntes, cosa prou lògica després de la renyada que rebé Pere dies enrere.
La segona part de l’evangeli és molt diferent. Ja no estan en moviment sinó que arriben a Cafarnaüm i se’n van a ca seva. És un episodi estàtic.
Jesús demana a alguns d’ells de què discutien pel camí. La discussió era sobre la pretensió d’ocupar el primer lloc devora Jesús, però no li volen dir. Aquí sí que almenys es demostra que alguna cosa han entès, ja que sabem que Jesús no aprova aquestes actituds.
Jesús, però, aprofita l’ocasió per fer allò que alguns han definit com a un resum de tot l’evangeli de Marc. Per això fa cridar els dotze (curiosament, no tots eren ja a la casa, un detall que no sabíem inicialment). Allà els diu que qui vol ser el primer s’ha de posar el darrer i ha de servir a tothom. Un passatge que ens recorda molt el lavatori de peus de l’evangeli de Joan.
Després agafa un al·lot que hi havia per allà i els diu que «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat».
És un error entendre aquesta frase en el sentit que ens dugui a identificar-nos amb un infant o entendre aquest gest com un gest de tendresa paternal cap a un al·lotet que passava per allà. Avui tendim a tenir més consideració pels joves que per als ancians, però fa dos mil anys les coses eren ben diferents. Els al·lots en el temps de Jesús no es consideraven adults, sinó individus inestables i poc de fiar, al contrari de la gent major. Que a la casa hi hagués un al·lot segurament és perquè era un criat, algú que estava a les ordres fent feines domèstiques. Per tant, la frase de Jesús s’ha d’entendre en el sentit d’acollir algú de l’estatus més baix i poc considerat, l’oposat al que seria acollir a un adult assenyat i respectat. Lluny de semblar raonable, la petició de Jesús anava contra tota la lògica del seu temps. La insistència pacient de Jesús amb els deixebles, que no entenen què els diu ni com actua el seu mestre, és per a nosaltres una lliçó d’humilitat. Aquestes frases les hem sentit tantes vegades que ja no param atenció en el que diuen, però al final som com els deixebles que no entenem res o, pitjor encara, entenem les coses com ens convé. El missatge de Jesús és radical i incòmode i si, en haver-lo escoltat, no ens sacseja des del més profund del nostre interior, senzillament és ben bé com si no l’haguéssim sentit mai.