En aquell temps, Joan digué a Jesús: «Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres». Jesús respongué: «Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres. Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa. Però a aquell que allunya de mi un d’aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase lligada al coll. Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, i no que vagis amb totes dues mans a l’infern, al foc que no s’apaga. Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern. I si el teu ull et fa caure en pecat, treu-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern, on el corc no mor mai i el foc no s’apaga». (Mc 9, 38-43.45.47-48)
Aquest diumenge XXVI ens presenta un fragment de l’evangeli de Marc que més que una història compacta és una col·lecció d’afegits que, tot i tenir coherència, s’entenen millor agafats un poc per separat. Vegem-ho.
1) La denúncia dels intrusos. En aquest primer incís del text veiem com Joan, un dels apòstols, diu a Jesús que han intentat impedir que un individu tragués dimonis fent servir el seu nom. No sabem res d’aquesta persona ni sabem si era conegut pels apòstols o no. De fet, és molt possible que fos un seguidor de Jesús, ja que en cap moment això es posa en dubte. El motiu de censurar el que feia és que no era un «dels qui venen en nosaltres», és a dir, no formava part de la gent que anava amb Jesús i que havia deixat ca seva, la feina que feia, els seus béns, etc. Pel que sabem aquest era un grup molt concret, format pels dotze i altra gent, incloses algunes dones. Gent triada per Jesús, ja que més d’una vegada algú salvat per ell li demanava de poder anar amb el grup i Jesús els ho negava.
Formar part del nucli dur dels seguidors de Jesús no era una qüestió de mèrits ni una cosa que es pogués triar. Però com veiem amb la resposta que dona Jesús, tampoc no és res que aporti un privilegi ni una exclusivitat. Per això la resposta de Jesús és ben clara: deixeu-lo fer. «Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres», diu Jesús. No cal ser seguidor ni tenir un títol específic. A l’Església no hi ha primers llocs ni gent més important uns que els altres… bé, o això intentava explicar Jesús. La realitat al final ha estat una altra.
2) Dels petits detalls als grans escàndols. A continuació Jesús explica com la recompensa que ell promet es pot rebre a canvi de petits gestos com donar un vas d’aigua. No fa falta treure dimonis ni fer grans esforços. Un cop més, deixa clar que la salvació ve de la gràcia de Déu, no dels nostres mèrits. Però que no puguem fer res per merèixer la salvació no vol dir que no puguem actuar per espenyar-ho tot. Això passa quan fem alguna cosa que provoca que algú s’allunyi de Jesús. A què es refereix Jesús? No ho diu, però podem imaginar que han de ser conductes que facin que algú s’allunyi de la fe i podem pensar també que es refereix a creients, és a dir, a persones que formant part de l’Església actuen de tal manera que en lloc d’acollir provoquen que els altres es facin enfora. Per a aquests creients, el destí és pitjor que tirar-se a la mar amb una mola d’ase, una mort terrible per als jueus i els grecs d’aquell moment, ja que no només implicava una mort segura, sinó també la impossibilitat d’obtenir una sepultura.
3) Renunciar al pecat. Fer allunyar els altres de la fe en Jesús no és l’únic que podem fer malament. Jesús ens demana finalment fer un examen de consciència sobre el que fem malament, sobre allò que agafam (mà), allà on anam (peu) o allò que miram (ull). El que diu Jesús no es pot agafar literalment —ningú s’ha de tallar la mà o un peu—, però sí que ens fa pensar en el que dèiem abans: que no podem fer res per merèixer la gràcia no vol dir que no puguem fer coses per perdre-la. Avui es parla poc d’això. Se senten poques homilies sobre el pecat i molts creients pensen que tot plegat és com un joc entre Déu i el pecador, com a les pel·lícules en les quals surt un home amb una americana blanca i una barba del mateix color afirmant que ve del cel. Déu no toca a ningú a la porta per acabar de passar comptes el dia que es mor i pensar així és propi d’una fe infantil i idiota. Qui viu en consciència una vida de pecat fins al final es fa incapaç de suportar la mirada compassiva de Déu i es veu empès a donar-li l’esquena en una mescla de ràbia i desesperació que duren eternament. L’infern existeix i ens el cream cada un de nosaltres en la mesura que pecam.
Comments are closed.