I començà a instruir-los dient: «El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà». I els ho deia amb tota claredat. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo. Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes». Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà». (Mc 8, 27-35)
L’evangeli d’aquest diumenge suposa un punt d’inflexió important en el text de Marc ja que, d’acord a la majoria d’exegetes, ve a dividir les dues parts de l’evangeli: la part inicial, en la qual Jesús inicia la seva vida pública fent miracles i predicant, sempre intentant evitar que s’escampi la seva identitat com a Messies, i la segona part de la vida de Jesús, anunciant la seva passió i mort i encaminant-se cap a Jerusalem.
En aquest punt central, sembla com si Jesús volgués fer un examen als seus seguidors, una enquesta d’opinió, com faria avui un polític o algú que vol llançar una nova idea al mercat: què diu la gent de mi?
La resposta en general és sorprenent: Joan Baptista, Elies, algun dels profetes… Identifiquen a Jesús amb la tradició profètica, amb algun dels grans personatges que, naturalment, ja és mort. S’intueix per tant una certa presència sobrenatural en tot plegat. No podem oblidar, però, que el profetisme en el temps de Jesús era més aviat sinònim de lideratge polític, d’aquelles persones que lluitaven contra l’opressió i la injustícia.
Però, i els deixebles més propers, què diuen? Jesús també els ho demana, però Pere no deixa que ningú respongui i ho fa ell: «Vós sou el Messies», és a dir, el futur rei d’Israel, l’alliberador de l’opressió. És obvi que tampoc Pere ha entès qui és Jesús i per això ell segueix prohibint, severament, que diguin res a ningú.
Podem imaginar la decepció de Jesús veient que els seus esforços són en va i possiblement per això els comença a explicar quina classe de Messies és ell i quà suposa la seva missió: patiment, tortura i mort, encara que al final ressusciti. Però Pere no només no escolta sinó que reprèn el mestre, ja que en el fons s’avergonyeix d’ell: com pot alliberar-los algú que serà pres i executat com un criminal? Per això ho han deixat tot i han anat darrer ell?
Pere s’endú Jesús a part i el renya. Però Jesús ja té poca paciència i reacciona gairebé amb violència i identifica Pere amb Satanàs, el diable que l’havia temptat tot just després del baptisme de Joan. I si Pere l’havia renyat de forma reservada, Jesús ho fa davant tothom, perquè ara és ell el que s’avergonyeix de Pere i el vol deixar en evidència davant tots.
Al final, Jesús es dirigeix a tothom, a tota la multitud i no només als deixebles, i els diu que cal carregar la seva creu i cal renunciar a la vida per l’evangeli per poder salvar-se. No hi ha cap alliberament fàcil, no hi ha camins còmodes. Jesús, el Messies, no té res a veure amb el que la gent esperava, amb algú que els faria la feina i els donaria benestar. L’evangeli no va d’això i aquesta és una qüestió que al segle XXI no tots els creients tenen clara.
Avui costa entendre aquest evangeli. La majoria de persones no esperam haver-nos de jugar la vida per defensar la nostra fe ni vivim en una situació d’opressió que ens dugui a la desesperança absoluta. Per a la majoria de nosaltres, perdre la vida per l’evangeli acaba tenint un significat simbòlic que no es tradueix a res concret, que no canvia res de la nostra vida. No ens hi jugam res… o si?
La lectura d’aquest evangeli sol acabar amb la interpel·lació als creients sobre què pensam nosaltres qui és Jesús. En el nostre context no l’identificam amb un profeta o amb el Baptista. Més aviat pensaríem que va ser un idealista amb un final tràgic, un guru de l’autoajuda o, senzillament, el fundador de la religió que ens han ensenyat des de petits. Però res de tot això respon la pregunta. Estem com fa dos mil anys. Per això Jesús va començar a parlar-los del seu patiment i la seva mort.
També avui per saber qui és Jesús cal identificar primer la creu, veure la mirada de l’opressió i cercar el gemec d’aquells que pateixen per la malaltia, la pobresa o la manca d’esperança. Aquesta és una primera passa per entendre que Jesús fou aquell que va fer seva la creu dels altres i que ens demana que nosaltres no en siguem indiferents. Tal vegada és cert que no ens jugam la vida en tot això, però el que Jesús ens està d’alguna manera dient és que facem nostra la seva creu i que ens fixem en aquells que ja han perdut la seva vida i que viuen com si ja no comptessin per ningú