En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem es reuniren entorn de Jesús i s’adonaren que alguns dels seus deixebles menjaven amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, seguint la tradició que han rebut dels ancians, no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment, i quan tornen del mercat no mengen sense haver-se banyat; i observen per tradició moltes pràctiques semblants, com és fer passar per l’aigua, vasos i gerros i atuells d’aram. Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: «Per què els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures?». Jesús els respongué: «Isaïes tenia tota la raó quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, tal com diu l’Escriptura: “Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dona és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans”. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes».
Després cridà la gent i els deia: «Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l’home, el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria: tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l’home». (Mc 7, 1-8a.14-15.21-23)
Aquest diumenge reprenem la lectura de l’evangeli de Marc amb un tema que avui ens pot sonar llunyà i que té a veure amb els aliments i els rituals previs al menjar. En el temps de Jesús, molts jueus piadosos observaven uns determinats rituals que els duien a rentar-se les mans abans de menjar. Aquesta obligació no apareix enlloc de la Bíblia ja que només els sacerdots del temple es rentaven ritualment segons la Llei. Ens trobam, per tant, davant una tradició que tenia un sentit: un petit gest no necessari però que, d’alguna manera, ajudava els creients al compliment de la Llei.
Estem acostumats a veure els fariseus i els seus costums com a dolents i mig idiotes, però això és un prejudici ben injust. Els catòlics també tenim o hem tengut rituals d’aquest tipus, encara que avui han desaparegut, com per exemple el costum dels nostres padrins de beneir el pa a la taula; i a la litúrgia encara hi ha gestos similars. Són pràctiques que en sí mateixes no són dolentes, tot el contrari. Però pot passar que al final donem més importància a això de la que realment té.
La resposta de Jesús és una crítica dura a aquells que donen molta importància al rituals, a les obligacions formals dels creients, però que sembla que no en donen tanta als manaments, a aquells preceptes que ens parlen d’ajudar als altres, de no abusar de la nostra posició o de no permetre segons quines injustícies. El llenguatge de l’evangeli ens pot fer pensar que parla del passat, de l’època de Jesús, però si ens hi fixam ben aviat veurem que avui també donam importància a tradicions, a ritus o a gestos que no la tenen realment, i amb aquesta dèria deixam de fer allò que realment importa.
La segona part de l’evangeli se centra en la qüestió dels aliments que no es poden menjar. El cristianisme es de les poques grans religions que no té aliments prohibits, però per a moltes altres creences es tracta d’una qüestió important, com ho era pels jueus. Perquè això sí que surt a la Llei, a l’Antic Testament. Si els cristians no en feim cas és precisament perquè Jesús romp amb aquesta regla deixant clar que el que fa impura la persona no és el que menja, sinó el que surt de dins seu.
Però si ens oblidam del menjar –els cristians menjam de tot, si ho podem pagar–, podem veure que Jesús ens està dient que la nostra mala conducta, el nostre pecat, és una cosa que ens surt de dins i que no és induïda des de l’exterior. Això és important ja que avui tenim molta facilitat per excusar les nostres “febleses” pensant que tot és per la influència que ve des de fora. I és cert en part, perquè avui ens alimentam de televisió, de xarxes socials, de pornografia, de discursos d’odi, de gestos racistes… i quan pecam és fàcil pensar que, al final, ens hem vist empesos a fer segons què; que en el fons tots som víctimes del moment en que vivim. Jesús ens fa veure aquí que això no és realment així. Que les nostres males accions provenen dels nostres mals pensaments i que el problema és al nostre cor, al nostre interior.
Des del cristianisme sempre s’ha defensat el lliure albir, la possibilitat de poder decidir fer les coses bé o malament i la decisió darrera és sempre nostra. El rancor, la ràbia, l’odi, l’enveja, la ira… són actituds que ens contaminen i que tard o d’hora ens duen a fer mal a altra gent o a provocar que altres ens ajudin a escampar aquest odi i facin ells mal a algú. Jesús avui l’encerta quan ens deixa clar que els mals no venen per futileses com els menjars o determinats rituals, sinó per allò que, en el llenguatge del segle XXI, en diríem actituds tòxiques que sovint nosaltres mateixos generam.