Aquest diumenge l’evangeli de Marc ens presenta la realització d’un miracle, concretament, la curació d’un sord. Ens trobam al final del capítol set i Jesús, a aquestes altures, ha fet ja molts miracles i ha curat a molta gent. Com veurem, però, aquesta curació que ens expliquen avui té detalls que la fan especial.
1) Marc ens contextualitza els fet de forma estranya. Jesús torna a Galilea des de Tir, però ho fa passant per la Decàpolis, una zona majoritàriament gentil. Però el camí és absurd ja que implica una voltera immensa i sense sentit. Possiblement deu tenir un valor més simbòlic que històric. No és l’únic que ens sorprendrà al relat, com veurem tot seguit.
2) Ens conta Marc com gent suposadament desconeguda –no se’ns diu res més– li porten un sord que parlava poc; algunes traduccions diuen que tartamudejava. És important posar-nos en la situació al segle I: un sord era una persona absolutament aïllada i sense possibilitats d’entendre ni de comunicar-se amb algú, tenint en compte que en general la gent no sabia llegir ni escriure. En el nostre cas, sembla que sí parla una mica, per tant el seu aïllament no és total però no evita que sigui una persona dependent: altra gent l’ha de dur a Jesús i li ha demanar (ell no ho pot fer) que el curi.
Recordem, a més, que per a Marc el fet d’escoltar és essencial i qui no escolta la Paraula, no pot tenir fe i salvar-se. En aquest cas ens trobam davant algú que no hi pot sentir, però no per culpa seva. Tampoc pot comunicar la seva fe ja que gairebé no es dona a entendre, fins el punt que ha de ser coneguts seus els que demanin a Jesús que l’imposi les mans. Són moltes les complicacions; i en venen més.
3) La curació que practica Jesús és ben inusual comparada amb els casos anteriors. En primer lloc se l’endú fora, lluny de la gent. Tot seguit el toca, posant els dits a les orelles i després escup i amb la seva saliva li toca la llengua. Són uns ritus més propis de la màgia que de la intervenció divina, cosa que ens resulta estranya, més si tenim en compte que ens trobam en terra de gentils i Jesús aquí sembla només voler que el recordin com un mag més que com el Messies. Per què actua així? Vol amagar-se? Però, per què hi ha anat, doncs?
En canvi, la segona part de la curació té ja unes arrels més religioses: aixeca els ulls al cel, sospira i dona una ordre directa: «Efatà», «obre’t», un gest que ens recorda més un exorcisme que una curació. A l’instant, ens diu l’evangeli, se li obrin les orelles i la llengua se li deslliga. Sembla que el text comença a aclarir el missatge que ens vol transmetre.
4) Sembla ara ja més evident que aquest miracle té un sentit clarament messiànic i ens evoca la idea del Regne de l’Antic Testament, com la conta Isaïes: “Aquí teniu el vostre Déu, que ve per fer justícia; la seva paga és aquí. Ell mateix us ve a salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s’obriran. Llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig…” (Is 35, 4-6).
5) El final del relat és l’habitual en Marc: Jesús prohibeix que diguin res, però els testimonis que han vist el que ha passat no poden evitar contar-ho. El lector actual pot entendre que d’alguna manera s’inaugura així la predicació als gentils i la necessitat d’escampar la Paraula per tot arreu. De fet, a la litúrgia d’avui la primera lectura és del capítol citat d’Isaïes per seu tarannà universalista, però és realment aquesta la reacció del moment?
Quan llegim aquest evangeli, la reacció dels presents sembla d’admiració pel miracle més que altra cosa. I no són els únics: si continuam llegint l’evangeli, en el capítol següent Jesús retreurà als apòstols la seva incomprensió i els dirà “¿Teniu ulls, però no hi veieu, orelles, però no hi sentiu?”. També nosaltres podem caure en la trampa de donar per fet que entenem l’Escriptura, que ja ens ho sabem i que podem dedicar el nostre temps a altres coses… tots en tenim tantes per fer! Però malauradament no sempre és així i sovint ens n’adonem que allò que donàvem per sabut ho vàrem mal entendre o que ens vàrem quedar tot just a la superfície. Com deia Thomas Merton, ens trobam enmig d’aigua que ens tapa, que no feim peu. Per molt que hi haguem dedicat temps, mai haurem pogut entendre massa més que la superfície del que ens diu la Bíblia. Per això mateix, anar de sobrats o passar-nos de llestos no és mai la millor opció.