En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?». Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dona la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen». Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do». Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?». Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu». (Jn 6, 60-69)
Diumenge passat finalitzà el discurs del pa de vida i veiérem la reacció dels jueus, aquells que s’oposaven a Jesús. En l’evangeli d’aquest diumenge es conclou aquest mini cicle de l’evangeli de Joan amb la part final del capítol sis que parla de la reacció dels seguidors de Jesús. Aparentment, el lector hauria de veure una diferència significativa i esperar que els seguidors de Jesús siguin molt més receptius, però no és així. El relat de l’evangeli d’avui és el relat d’una crisi forta entre els seguidors del Messies.
La realitat que es conta en aquest evangeli és que la majoria dels deixebles no entenen què els està dient Jesús. No li diuen, però Jesús ho sap i els replica amb duresa. Estem parlant de gent que seguia a Jesús feia temps, que sabia que feia miracles i coneixia el que predicava. Tot això ho admetien i ja els anava bé: el missatge evangèlic de germanor, de pau i de justícia pot ser mal de complir, però és sempre atractiu.
El que no accepten aquests seguidors és que Jesús hagi baixat del cel, que sigui u amb Déu. No hi ha cap problema en acceptar la humanitat de Jesús, que sigui un líder i un exemple a seguir, però el seu caràcter diví i el fet que faci més referència al plànol espiritual que al material, ja no és el mateix.
És molt possible que aquesta situació fos real i que fos també un reflex de les divisions en la comunitat de cristiana on es va escriure aquest evangeli. Però també és un reflex de la situació actual, on moltes persones que afirmen ser creients veuen a Jesús com un gran home, com un elegit de Déu i com un model que ens acosta al Pare, però que quan se’ls parla de la divinitat de Jesús i de la seva promesa d’eternitat, també pensen que tot plegat és un llenguatge difícil i desconnecten.
En aquell moment –gairebé com ha passat actualment– això va provocar allà un gran abandó. La gent se’n va a cercar altres coses, un consol més immediat, béns que pogués tocar amb les mans. Jesús pronuncia llavors una frase que descol·loca al lector: «ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do». Què vol dir, això? Semblaria com si la gent que abandona a Jesús no ho fes per culpa seva sinó que fos el Pare que ho provocava. Però, té sentit pensar que és el Pare que fa enfora a la gent de Jesús? Són paraules que els podem entendre com a consoladores per a aquella gent que se’n va de Jesús per por o per persecucions. També pot ser una manera de Jesús per fer veure que no té cap tipus de rancúnia cap a la gent que se’n va i amb aquesta frase els ve a excusar la seva conducta.
Molt relacionat amb aquesta idea hi ha també la pregunta que tot just després als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?». És important observar que Jesús no els demana si creuen o no creuen, sinó que els ve a reconèixer la seva opció personal, la seva llibertat. La resposta dels dotze ve de la boca de Pere: «Senyor, a qui aniríem?». És significatiu també que Pere no afirma haver entès el discurs d’abans. Els altres onze tampoc ho hauran entès, però senten que no hi ha enlloc més on puguin trobar un vincle com el que han aconseguit tenir seguint a Jesús.
La resposta de Pere ens pot resultar molt propera. I és que per a molts de creients el seguiment de Jesús no és una qüestió de certeses ni de conviccions fermes, sinó de confiança, d’anar amb algú que saps que és de fiar i que no et deixarà penjat. Tal vegada no sàpigues ben bé per quin motius et fa sentir així ni ho puguis explicar, però hi ha alguna cosa que fa que n’estiguis segur. És això la fe? O és només una disposició personal per a poder rebre aquest do del Pare i creure plenament? No ho tenc gens clar, ni sé si existeix cap resposta a la qüestió. Tal vegada perquè tampoc fa cap falta.