En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar». Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els digué: «Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri».
La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells. Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas». I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans. (Mc 10, 2-16)
L’evangeli que es llegeix en aquest Diumenge XXVII té el risc de permetre una lectura simplista i no poder veure el missatge profund de Jesús. Sovint s’extreu d’aquesta lectura que Jesús prohibeix el divorci i punt, com si aquesta pràctica fos una interpretació perversa de la Llei per part dels jueus i que calia corregir, però les coses no són tan senzilles.
En primer lloc, cal tenir en compte que el divorci és una pràctica tan comuna com el mateix matrimoni i això era així també en el cas dels jueus, els romans etc. No només el Deuteronomi permet aquesta pràctica, sinó que a l’Èxode es dona a entendre que el mateix Moisès es va separar de la seva dona i els seus fills (Ex 18, 2). Sembla, per tant, que almenys fins a Jesús ningú havia interpretat la frase del Gènesi «Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn» com a una prohibició del divorci.
Sí que és veritat, però, que el divorci dels jueus era peculiar, ja que era només una potestat de l’home —a diferència, per exemple, del dels romans, que permetia a les dones divorciar-se— i es podia fer simplement al·legant un motiu qualsevol (Dt 24.1). A l’època de Jesús hi havia dues escoles rabíniques que interpretaven de forma molt distinta la Llei i també, en el cas concret que ens ocupa, quin podia ser el motiu pel qual el divorci es podia donar. Per una banda, hi havia l’escola de Xammai, molt rígida —avui diríem ultraconservadora— que només permetia el divorci en cas d’adulteri de la dona, cosa que el feia inútil a la pràctica, ja que en aquests casos la Llei obligava a apedregar la dona i matar-la. En canvi, l’escola de Hil·lel, molt més liberal, permetia el divorci fins i tot per motius capriciosos, com quan la dona cremava el dinar o simplement el marit en trobava una altra de més atractiva.

Davant la pregunta dels fariseus, Jesús no entra en el joc de discutir quina escola té raó i amb el seu raonament es salta fins i tot Moisès, anant directament al relat de la creació. I ho fa reinterpretant la frase «formen una sola carn», no per deixar clara la indissolubilitat del matrimoni, sinó sobretot, per deixar clara la igualtat entre l’home o la dona.
La visió jueva que la dona era poc més que un objecte a disposició del marit no va variar massa dins del cristianisme al llarg de molts de segles, i per això no ens ha d’estranyar que la interpretació d’aquest passatge s’hagi centrat sobretot en el fet que el matrimoni no és dissoluble i, en canvi, s’hagi parlat poc del fet que el Gènesi, quan parla d’unir l’home i la dona, no fa cap diferència entre ells sinó que constitueixen una sola carn sense distinció. Una tesi de Jesús absolutament nova i radical, que suposa una igualtat impensable pels jueus d’aquell moment i que ho ha estat també molts de segles pels mateixos cristians.
És per això que, a parer meu, és important remarcar que el bessó d’aquest evangeli no és tant la de la defensa de la institució del matrimoni com la defensa de la dona, que havia de ser tractada en els mateixos termes que els homes. Aquesta igualtat que defensa Jesús és radical i fins al punt que arriba a afirmar que també comet adulteri la dona que es divorcia del marit i es casa amb un altre home, un supòsit que no era possible per cap dona jueva ja que només els homes es podien divorciar. Tot i que no falten comentaristes que creuen que aquesta frase pot ser un afegit posterior, pensant amb els cristians no jueus, no ens hauria d’estranyar que fos fins i tot un recurs irònic de Jesús per deixar ben clara la seva postura.
Acaba l’evangeli amb un episodi en el qual se’ns conta com els deixebles renyaven a la gent que duia nins a Jesús perquè els imposes les mans. Jesús els renya els deixebles perquè no vol que excloguin els nins d’allà. Aquest episodi té molt a veure amb l’anterior. Com les dones, els nins eren marginats entre els jueus. Els veien com a potencials adults, però fins llavors no els consideraven iguals. Sabem, per exemple, que els essenis, una secta piadosa jueva amb moltes coses en comú amb el que predicava Jesús, no admetia a les seves comunitats a nins o adolescents, ja que creien que no eren prou madurs i podrien ser perjudicials per a la resta. Jesús no admet aquests raonaments i per a Ell el Regne s’obre a tothom i, de forma preferent, per a aquells que són exclosos i marginats per la majoria.