Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la fosca, però la fosca no ha pogut ofegar-la. Existia el qui és la Llum vertadera, la que en venir al món, il·lumina tots els homes. Era present en el món, en el món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a ca seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni pel voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. (Jn 1, 1-18)
Després de llegir les històries de la infància de Jesús, tan pròpies d’aquest temps, en el segon diumenge de Nadal es llegeix un text que, aparentment, és molt diferent: l’inici de l’Evangeli segons Joan. El pròleg d’aquest evangeli és un dels fragments més coneguts i llegits a la litúrgia, si bé no sempre és ben entès per tothom. Ha donat lloc a expressions ben conegudes per tots, com la del “Verb encarnat” i ha estat objecte de molts d’estudis en el que sembla una curiosa fusió entre la religiositat hebrea i la filosofia grega. Però, que volia dir a la seva gent —i dir-nos a nosaltres avui— Joan amb aquestes paraules?
Comencem per dir que es tracta d’una introducció inusual, molt diferent per exemple a la que trobam a Lluc. Molts estudiosos pensen que estem més aviat davant un himne que ja devia existir abans d’escriure l’evangeli i que devia tenir una funció litúrgica en la comunitat on es va escriure. El seu missatge principal és deixar clar que Jesús és l’encarnació de la Paraula de Déu. Té, per això mateix, tot el sentit del món llegir-lo en el temps de Nadal, quan celebram precisament el misteri de l’Encarnació. Així i tot, què pretenia Joan amb tot plegat? Per què no parla del naixement de Jesús com fan Mateu i Lluc?
Intentem, abans de res, de posar-nos en la pell dels contemporanis de Joan, a finals del segle I. Tots ells segurament ja sabien qui era Jesús i coneixien la seva vida i moltes de les seves paraules. No hi ha massa rastres dels sinòptics en aquest evangeli i els experts no es posen d’acord fins a quin punt coneixia Joan els altres texts, anteriors al seu, si bé sembla clar que el fons de la història de Jesús era conegut. Per tant, la visió que vol donar-nos Joan no és una alternativa a la de Marc o Lluc, sinó més aviat complementària. Joan no necessita contar el que ja han contat els altres. Amb una paraula, Joan no parla de la infància de Jesús perquè no feia cap falta. En canvi, sí que hi havia coses que era important deixar clares: que Jesús és el Fill de Déu des de l’inici dels temps.
És important tenir en compte que els primers seguidors de Jesús no tenien massa clar què havia passat després de la seva mort ni què volia dir tot allò que estava passant en el seu temps. Al principi, molts pensaven que Déu, en ressuscitar Jesús, l’havia glorificat i fet fill seu, però que Jesús havia nascut com un simple humà. Així ho explica sant Pau a la Carta als Romans, escrita als anys 50: “[Jesús, el] seu Fill, descendent de David pel que fa al llinatge humà, i, per obra de l’Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d’entre els morts” (Rm 1, 3-4). La clau de tot, per a Pau i per als primers seguidors, era la resurrecció.
Amb el pas dels anys, reflexionant sobre allò que havia passat i els efectes que continuava tenint sobre una comunitat cada vegada més gran, aquesta idea evoluciona. La resurrecció ja no es posa en dubte, però calia fer veure que no tot comença en aquell moment i que el que havia fet i predicat Jesús era important. S’havia de reivindicar el Jesús humà. Per això, Marc, als anys 70, ja ens conta com Jesús, suposadament nascut com un simple humà, fou cridat per Déu al Jordà, en el seu baptisme (motiu pel qual sa mare i els germans no l’entenien).
Anys més tard, Mateu i Lluc, tot i parlar del baptisme, avancen la divinitat de Jesús al naixement, a través de la intervenció de l’Esperit Sant. Tota la vida de Jesús, des de la seva concepció, estava d’alguna manera divinitzada. Jesús va néixer ja com a Fill de Déu.
Joan va molt més enllà, tot i que recull el baptisme i no nega per res els evangelis de la infància. La raó és que el que vol Joan realment és deixar clar que Jesús no és Fill de Déu pel seu naixement ni per cap esdeveniment històric, sinó que és Déu mateix fet Paraula. És Déu en la història. El Déu que ja existia abans de la història. Joan ja no necessita reivindicar el Jesús humà, sinó destacar la seva identitat amb Déu. “Jo i el Pare som u”, dirà Jesús més endavant (Jn 10, 30).
Nadal és això, la presència de Déu en la història. Evidentment, és més fàcil representar Nadal amb un naixement en un pesebre, amb pastors, un àngel i els mags, però aquesta facilitat ens duu a quedar-nos a la superfície, a veure l’infant com a símbol de la humanitat, de la fragilitat de les persones, de la vulnerabilitat o de la injustícia. Això no està gens malament, evidentment, però no és més que una part de Nadal. La part humana que no ens hauria de fer deixar de banda la divina. Enmig de tanta festa i tanta decoració, de renou i llums de colors, no és de més mirar de cercar el silenci, la quietud, el misteri… En definitiva, cercar a Déu enmig de nosaltres.
Comments are closed.