Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».
(Mc 1, 12-15)
Ens trobam en el Primer Diumenge de Quaresma i la litúrgia cada any ens convida a llegir el relat de les temptacions de Jesús. A diferència dels dos evangelis sinòptics posteriors, Marc fa un relat breu i esquemàtic, sense parlar de les tres temptacions que, en diferent ordre, descriuen Mateu i Lluc. Tant breu és el relat de Marc que l’Església afegeix a continuació la narració de la mort de Joan Baptista i l’inici de la predicació de Jesús. L’evangeli d’avui ens duu, per tant, dos relats diferents.
La narració de les temptacions de Jesús a Marc és, com he dit, poca cosa més que l’anotació a una agenda (Mc 1, 12-13). Anem a analitzar-ho.
1) Tot ocorre després del baptisme, que a Marc fou una experiència forta de conversió per part de Jesús més que no una teofania dirigida a la resta de presents. Jesús, dins de la secta de Joan al desert, se sent designat d’alguna manera pel Pare en el moment de ser batejat i això el transforma de forma radical i l’aboca a un temps de reflexió i canvi. La cridada de Déu –l’Esperit– no només es fa present en el Jordà, sinó que el sacseja fins al punt d’haver de decidir un canvi radical i per això el submergeix en un oceà de dubtes i pors, però també de l’entusiasme encès que provoca la presència de l’Esperit. Aquest és el sentit de ser empès –no hi va a poc a poc ni per exclusiva voluntat pròpia, sinó que es mogut cap allà, gairebé amb violència– cap a un desert, un lloc d’evident sentit simbòlic (recordem que Jesús ja era al desert, que era on vivia Joan).
2) El desert és el lloc bíblic de la solitud, la reflexió i la pregària. Allà passa Jesús quaranta dies, un número simbòlic també que evoca els quaranta anys de l’èxode i que és, al cap i a la fi, tota una vida. I és que la temptació de Satanàs no és una qüestió temporal, sinó que és sempre present mentre som en aquest món. I quina és aquesta temptació? La de la comoditat, la d’abandonar la missió que ens ha encomanat el Pare, la d’optar pel compromís fàcil i lleuger. No és casual que la darrera menció a Satanàs que fa Jesús a l’evangeli de Marc no es refereixi al dimoni ni a cap força sobrenatural maligne, sinó a Pere, quan cerca per a Jesús una manera de complir la missió sense haver de passar per la creu i la mort. El camí fàcil és el camí que ens allunya de Déu.
3) Afegeix Marc que Jesús, allà, vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels. Aquesta imatge evoca el paradís, quan vivien Eva i Adam a l’Edèn i els àngels tenien cura d’ells enmig dels animals salvatges. La imatge no és però tan idíl·lica si pensam que els animals propis del desert, com sabien bé els oients de Marc, eren bàsicament serps i escorpins. L’Església ha vist en aquesta imatge l’arribada d’un nou Adam, però també ens pot fer pensar amb les dificultats de la missió, malgrat tenguem fins i tot els àngels que ens donen de menjar.
Acabat el relat de les temptacions de Jesús, entram en la segona part de l’evangeli que ens conta l’inici de la seva vida pública (Mc 1, 14-15). Un primer punt a tenir en compte és el temporal. Marc és tan breu i fa tanta via a contar les coses que, de vegades, ens pot donar la impressió que tot passa en un moment i no és així. Aquí se’ns diu que Jesús comença a predicar pel seu compte, però no ho fa per una decisió precipitada, ni tampoc arrel del que ha viscut al desert. Podem pensar fins i tot que, després del temps de reflexió, torna amb Joan o, tal vegada, se’n va a casa seva. No ho sabem, ni sabem quan de temps ha passat des del baptisme al dia que decideix emprendre la missió pel seu compte. L’únic que Marc ens diu és que el fet que d’alguna manera provoca aquesta sortida és l’empresonament de Joan.
Jesús veu com aquell que segurament fou el seu principal referent espiritual és empresonat i això desencadena en ell la decisió de sortir a predicar. La missió de Jesús, però, és diferent a la de Joan. Jesús no cerca ser el seu successor ni fundar una secta al desert, sinó que segueix una estratègia oposada, en part, a la joànica, fent-se predicador itinerant.
Tampoc cerca una notorietat especial. El públic de Joan, si ho recordam, era gent de Judea i habitants de Jerusalem (Mc 1, 5). Jesús, en canvi, no surt de la zona de Galilea, una regió menyspreada pels jueus del sud ja que era una zona comercial i d’intercanvi molt dinàmica, però laxa en el compliment dels preceptes religiosos. Galilea era un bon lloc per emprendre un negoci i fer doblers, però no si algú volia acabar essent un predicador prestigiós, almenys entre els jueus, Galilea era el pitjor lloc .
I què predicava Jesús als galileus? Segons Marc, els deia «Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova». Per a aquella gent, el missatge era esperançador en el sentit d’anunciar un temps millor, més just. Galilea, com avui la nostra societat, era un lloc ric i ple d’oportunitats, però amb una riquesa mal repartida i amb molta gent pobre que havia de fer grans esforços per pagar els tributs o que havia de treballar per sous de misèria que justet donaven per sobreviure.
No sabem com es devien imaginar aquella gent el Regne de Déu ni què entenien per Bona Nova. Els lectors i oients de Marc, en canvi, ja tenien alguna pista més. Creure en l’evangeli no era creure en utopies fantasioses, sinó creure en Jesús. Ja ho havia apuntat Marc a l’inici del seu relat, quan diu: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. Jesús, la seva vida, la seva paraula, el seu exemple, són la Bona Nova i, a la vegada, són l’entrada al Regne. Entendre això per a la gent del segle I no devia ser fàcil. Entendre-ho al segle XXI és encara més difícil. No per llegir-ho moltes vegades ho entendrem millor. Cal meditar-ho, pensar-ho, i exercir-ho! Tenim quaranta dies per endavant per fer-ho. Quaranta dies que, com ja hem explicat, duren tota la vida.