Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts». (Mc 9, 2-10)
El segon Diumenge de Quaresma l’evangeli ens narra el relat de la Transfiguració de Jesús (Mc 9, 2-10). Aquest episodi, però, no és un fet aïllat sinó que transcorre, com ens conta Marc, sis dies després que anunciés als seus deixebles que havia de morir per ressuscitar al tercer dia. Els deixebles no l’entengueren i Pere li arriba a fer el contrari, per la qual cosa Jesús el qualifica de Satanàs. Després els acaba dient allò de que «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». Idò sis dies més tard, suposam que amb els ànims més tranquils, Jesús se’n duu Pere, Jaume i Joan a dalt d’una muntanya. Tan interessant és, per tant, saber què passa com quina és la reacció dels deixebles.
Ens trobem davant una teofania, una manifestació perceptible de la divinitat que ens recorda a la trobada de Moisès al Sinaí, per exemple. Les muntanyes tenen sovint una connotació sagrada pel fet de la seva alçada, que l’aproxima a Déu, i per la seva inaccessibilitat: acostar-se a allò sagrat mai és senzill ni dolç.
Allà dalt Jesús es transfigura «els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així». Es tracta d’una imatge que ens vol mostrar la lluminositat que desprenia Jesús, al qual veien els deixebles per primera vegada en la seva glòria. Tot seguit apareixen dos personatges: Elies i Moisès. D’alguna manera, la seva presència ve a confirmar el caràcter messiànic de Jesús: Moisès és l’alliberador del poble i el que fa d’intermediari amb Déu per crear l’Aliança amb Israel. Elies, per la seva part, és un dels més grans profetes de l’Antic Testament i, a més, hi havia la creença entre els jueus del temps de Jesús que havia de tornar anunciant l’arribada del Messies. Per això la seva presència allà volia certificar el caràcter messiànic de Jesús.
Quina és la reacció dels deixebles? Marc la personifica en Pere, que diu a Jesús: «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Si sis dies abans, Pere havia confessat que Jesús era el Messies però no havia entès ben bé què volia dir això i va acabar qualificat de Satanàs, ara tampoc sembla que acabi d’entendre massa. Al contrari, la seva actitud («que n’estem de bé aquí dalt») pareix que és la de no moure’s d’allà, de no tornar a baix on Jesús ja els ha dit que tot passa per la mort en la creu.
Davant l’actitud de por i incomprensió dels deixebles en la transfiguració, es produeix pròpiament la teofania, quan un núvol els cobreix, tot indicant la presència del Déu que no pot ser vist per ningú. Del núvol surt la seva veu que proclama «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». La similitud amb el baptisme de Jesús és evident, però hi ha diferències importants. En primer lloc, cal recordar que a Marc Déu parla directament a Jesús i li diu «tu ets el meu fill estimat…». Aquí Déu parla als deixebles i afegeix una cosa important, una ordre ben clara i directa: «escolteu-lo», cosa que de vegades sembla que els deixebles es neguen a fer, sobretot quan allò que els diu Jesús no és precisament un camí de roses.
De forma immediata a sentir al veu de Déu es fa el silenci i tot s’esvaeix, quedant allà Jesús i els tres deixebles. Baixant de la muntanya, Jesús els demana silenci sobre el que han vist fins que ell ressusciti d’entre els morts. Els no entenen encara què vol dir. La petició de silenci és clara: Jesús veu que fins a la resurrecció tot el seu missatge serà incomprès i font de malentesos. Per això, si fins i tot els que estan més a prop d’ell no entenen el que passa, cal imposar un silenci prudencial.
Ser transformats pel missatge de Jesús no és senzill, bàsicament perquè, com el vent, no volta com volem, sinó com ell vol. No sempre és bo d’entendre, però moltes vegades passa que no l’escoltam, que ho deixam per més tard o, senzillament, ens pensam que ja sabem què ens vol dir. Però ni els que estaven més a prop d’ell l’entenien i, a més, encara perdien el temps discutint entre ells què havia volgut dir i què no. Tal vegada la primera lliçó a aplicar-nos avui és que cal escoltar més i parlar menys. Escoltar la Paraula, a través de la Bíblia, però també a través de tots aquells que a prop nostre arrosseguen la seva creu.