Festa de la Sagrada Família
Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb la peregrinació de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys pujaren a celebrar les festes com era costum, i passats els dies, quan tothom se’n tornava, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. Pensant que anava amb altres de la caravana, feren la primera jornada de camí. Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts i no el trobaren. L’endemà se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.
El tercer dia el trobaren al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien estaven meravellats de la seva intel·ligència i de les seves respostes. Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà, i la seva mare li digué: «Fill, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Ell els digué: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?». Ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret i vivia sotmès a ells. La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor. A mesura que Jesús creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes. (Lc 2, 41-52)
El primer diumenge dins de l’Octava de Nadal l’Església celebra la festa de la Sagrada Família i ho fa a partir de les poques narracions de la vida familiar de Jesús. Per als primers creients que sentiren les narracions de Marc, Jesús comença a ser conscient de qui és a partir del baptisme, una vegada que ha estat integrat dins del grup de Joan. Com Mateu, Lluc narra la infància de Jesús, on ens deixa clar que l’entorn de Jesús coneixia qui era: Gabriel ho anuncià a Maria, els àngels ho feren als pastors, Aina i Simeó al temple ho confirmen, etc. Però fins aleshores els evangelis no aclareixen si Jesús era conscient també de qui era. Això explica aquest relat, exclusiu de Lluc, on ens conta una de les peregrinacions familiars a Jerusalem, quan tenia dotze anys i podia parlar i fer veure fins a quin punt era ja conscient de la seva identitat.
Més enllà de les pretensions de Lluc, el relat és pertorbador. Del viatge a Jerusalem i del que fan allà, l’evangelista no ens en diu res. La trama comença quan se’n tornen i els pares de Jesús s’adonen que no va amb ells. Al principi no el troben a faltar, amb dotze anys ja podia anar un poc separat d’ells, encara que en la mateixa caravana, però en veure que ha desaparegut es preocupen, com qualsevol altres pares.
Tornen a Jerusalem i es passen tres dies cercant-lo fins que apareix al temple. Està envoltat pels mestres de la Llei, que estan admirats per la seva intel·ligència. Maria i Josep no ho veuen igual. No els sorprèn la seva loquacitat sinó la conducta que ha tengut amb ells. Sa mare li demana per què ha actuat així i fa veure la seva preocupació i angoixa (“et buscàvem amb ànsia”). No s’expliquen el que ha passat i podem imaginar que els passava pel cap: estava Jesús enfadat amb ells? Havien fet alguna cosa? Tenia algun problema que ells desconeixien?
La resposta de Jesús no pot ser més impertinent. Gairebé els tracta de beneits: “Per què em buscàveu? No sabíeu…”. I què sabien? Els lectors d’avui saben tota la història, però els pares de Jesús no. És veritat que hi havia hagut, dotze anys enrere, un munt de senyals i anuncis, però el temps també imposa distàncies.
Més enllà de l’actitud de Jesús i del que sabia o deixava de saber, el que és important del relat és la reacció final de Maria i de Josep, que assumeixen conviure amb la incomprensió de segons quines conductes de Jesús. Seguir-lo no és senzill i moltes vegades tampoc nosaltres entenem què cerca, què ens demana, què espera de nosaltres. Sovint l’esperam, pensam que és al nostre costat i que ens ajudarà a superar un determinat tràngol de la vida, però a l’hora de la veritat tenim la sensació que s’ha allunyat, que no hi és present.
Jo crec que a tots els creients, un moment o altre, ens costa entendre la conducta de Jesús. Si desconcertava als seus pares, no ens ha de desconcertar també a nosaltres? Si els fugia i no estava per a ells, ha d’estar ara pendent sempre de les nostres dèries? L’actitud pacient i calmada de Maria i Josep no deixa de ser, per això mateix, un model de vida per a tots nosaltres.