Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà». (Lc 1, 39-45)
El text d’aquest quart diumenge d’Advent, que ens obre ja la porta cap a Nadal, és extremament breu però ple de significat. Les protagonistes són dues dones: Elisabet i Maria. Representen d’alguna manera els temps antics i els nous.
Elisabet, Lluc ens ho ha contat abans, és una dona major, esposa d’un sacerdot del temple i que, lògicament, viu a Judea amb el seu espòs i tenen un estatus social rellevant. Maria, en canvi, és una al·lota jove que viu en un poblet de Galilea i es troba compromesa amb un artesà, per tant, amb algú que ha de fer feina per a altres, que no posseeix terra ni cap patrimoni productiu.
Ambdues dones estan embarassades de forma extraordinària tal com Lluc ho ha narrat en dues narracions que han transcorregut de forma paral·lela i que ara s’han de topar, ja que Lluc necessita explicar la relació entre Joan i Jesús i ha de quedar clara la preeminència del segon. Per això, al text no hi ha ben bé un diàleg, sinó el reconeixement d’Elisabet davant la presència sobtada de Maria. Fixem-nos que l’únic que se’ns diu és que Maria saluda a la seva parenta, però no sabem ni amb quines paraules ho fa. L’atenció del relat no se centra en el que diu Maria, sinó en l’efecte que provoca la seva presència: el salt de Joan en les entranyes de sa mare i el crit d’aquesta, que s’omple d’esperit sant, signe evident del sentit profètic del que dirà.
La reacció d’Elisabet és triple: per una banda, expressa lloança davant la presència del seu salvador i de la seva mare (Ets beneïda… és beneït…); per altra banda, hi ha una reacció d’astorament, de reconeixement d’una presència sagrada allà que provoca temor i vergonya pel qui se sent indigne davant la grandiositat del misteri (Qui soc jo perquè…); finalment, hi ha una reacció d’alegria que expressa Isabel quan explica que la reacció de Joan ha estat de goig (el nen ha saltat d’entusiasme).
Com deia abans, Elisabet i Maria representen d’alguna manera els temps antics i els nous, però també representen dues actituds creients que no són incompatibles sinó que més aviat es complementen. L’actitud d’Elisabet és la d’astorament davant del misteri, la de la reflexió entusiasmada, la d’aquella persona que sent la necessitat d’exterioritzar la seva fe, de proclamar-la, malgrat que no sigui capaç de copsar tot el seu significat. L’actitud de Maria, en canvi, és la de la senzillesa i la naturalitat. Com es diu moltes vegades a l’evangeli, Maria és aquella que medita en silenci allò que sent, allò que veu, i actua en conseqüència. La de Maria no és una actitud passiva, sinó ben al contrari, sovint pot arribar a ser la més efectiva. Depèn del moment.
Són actituds complementàries i és important recordar-ho. En uns dies celebrarem Nadal i la manifestació dels creients serà entusiàstica, molt més semblant a la d’Elisabet i és lògic que sigui així. Però potser serà important que també sapiguem trobar algun moment de silenci, de naturalitat, davant un Jesús que ens interpel·la tot l’any, a cada moment de la nostra vida.