En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s’ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».
Jo 6, 51-58
Aquest diumenge celebram la Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist, una festa en la qual l’Església ens recorda la presència real de Crist en el pa i el vi consagrats i promou l’adoració de l’Eucaristia, la qual passa pels carrers de pobles i ciutats engalanats per l’ocasió. Es tracta d’una festa origen medieval sobre aquesta gran qüestió que avui no és tan bona d’entendre per a molts de creients.
L’explicació que el pa i el vi, una vegada consagrats, no són pa i vi, sinó cos i sang de Crist, prové del que s’anomena doctrina de la transsubstanciació. Aquesta doctrina parteix d’una idea de la naturalesa de les coses pròpia de l’Escolàstica medieval i molt llunyana del que sabem i pensam avui de la realitat. Simplificant moltíssim, podríem dir que, a l’Edat Mitjana, tot partint de la filosofia dels grecs, s’entenia que tot allò que coneixem té una substància —allò de la qual està feta una cosa— i uns accidents que són els que donen l’aparença a aquella cosa. És a dir, pels accidents podem saber què és una cosa perquè la veiem, olorem, tastem o la percebem d’alguna altra manera. Una mateixa substància, la fusta, canviant els accidents pot ser una taula, una biga o una estella per fer foc, per exemple.
La transsubstanciació implicaria no un canvi d’accidents, sinó de substància, mantenint els accidents inicials. Per tant, amb la consagració, el pa és transformat per un miracle i la substància «pa» passa a ser substància «carn de Crist», si bé els accidents (l’aparença) es mantenen i allò continua semblant pa, té el tacte del pa i gust de pa… però no és pa.
Aquesta concepció de la naturalesa s’ha vist avui superada i sabem que no hi ha una substància com a tal, una substància que és pa, vi, fusta o pedra, sinó que la matèria està formada per molècules i aquestes per àtoms, els quals es repeteixen i es combinen de forma diferent per formar la matèria. Els àtoms són els que són, els que podem trobar a la taula periòdica dels manuals de química, i són poc més d’un centenar; no hi ha tants d’àtoms com tipus de substància. La matèria pot canviar a través de processos físics i químics i sabem, a més que hi ha una equivalència entre matèria i energia. Per això, aquest dogma avui només es pot acceptar com a tal, perquè ho diu l’Església, però la raonabilitat que d’alguna manera podia tenir fa segles avui s’ha perdut.
Res d’això vol dir que el dogma sigui fals. La veritat del dogma és una veritat de fe i no té sentit subjectar-lo a criteris científics. És com parlar de la Santíssima Trinitat o l’Encarnació. El problema és que per entendre el dogma, l’explicació tradicional es contraria al coneixement dominant avui; és contrària al sentit comú. Parlar de substància i accidents, més enllà dels manuals de metafísica, és com parlar de l’ascensió de Jesús al cel, enlairant-se més enllà dels núvols.
En qualsevol cas, totes aquestes dificultats no resten importància a aquesta festa i al significat de l’Eucaristia pels creients. En consonància amb això, la litúrgia ha cercat una lectura adient, en aquest cas no de l’evangeli de Mateu, propi d’aquest cicle, sinó de Joan, un evangeli que presenta una gran profunditat teològica: l’evangeli del pa de vida.
En aquest discurs, els interlocutors de Jesús són uns jueus, que li demanen aclariments davant un llenguatge complicat i que sembla més proper al canibalisme que a altra cosa «Com s’ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Avui tots els creients sabem que l’evangeli es refereix al pa eucarístic, però ens podem imaginar els ulls que devien badar tots el que sentien a Jesús dient això. Però Jesús no dona explicacions de res ni suavitza les paraules; ben al contrari, manté el mateix to.
La relació entre el discurs i l’eucaristia queda més clara quan Jesús aquí parla ja no només de la seva carn, sinó també de la seva sang. Reitera que els que en mengen i beuen tenen vida: «Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres». D’alguna manera sembla indicar amb això que la vida eterna no és un estat posterior a la mort, sinó que es dona ja avui entre els que mengen i beuen del cos i la sang de Crist, és a dir, que tenen una «altra» vida. Hi hauria una vida ordinària, comuna de tota la gent, i una vida més «espiritual», una vida connectada amb Jesús i amb el Pare i aquesta vida prové del sagrament.
Un tercer detall important el trobam quan Jesús afirma «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». L’eucaristia no només dona vida, sinó que fa que Jesús romangui dins del creient. És la idea que de vegades hem sentit de ser nosaltres mateixos sagraris, ser temples de l’esperit. Això és important davant el fet de pensar que combregar és un gest o un ritu i que la presència de Jesús dura fins que sortim del temple o poc més, però no és així.
La presència de Jesús pot ser permanent, de la mateixa manera que pot ser permanent la nostra presència en Ell. Pot ser-ho o no, en funció del nostre rebuig, del fet de donar-li l’esquena o de deixar-lo de banda en la nostra manera de fer les coses i de prendre decisions. De vegades, és més fàcil prendre l’actitud dels jueus de l’evangeli i pensar: què és realment tot això de combregar? Què vol dir que Jesús és amb nosaltres? No és més senzill i pràctic anar al nostre aire, amb les nostres coses de cada dia i deixar això de Jesús pels diumenges, per l’estona que anam a missa i punt? En certa manera, aquesta és la temptació que ens acosta als jueus que escoltaven Jesús i que aquest evangeli ens anima a vèncer.
Comments are closed.