En aquell temps Jesús digué a Nicodem: -«Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tenguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnàs, sinó per salvar el món gràcies a Ell. Els qui creuen en Ell no seran condemnats. Els qui no hi creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill Únic de Déu. (Jn 3, 16-18)
La Solemnitat de la Santíssima Trinitat se celebra aquest diumenge, tot just després de la Pentecosta. El fragment que es llegeix és de l’evangeli de Joan, concretament un petit fragment del diàleg entre Jesús i Nicodem. Tot i que només surt a aquest evangeli, sabem que Nicodem era un fariseu ric i savi, membre del Sanedrí i persona curiosa que s’acosta a Jesús gairebé a l’inici de la seva vida pública per saber més d’ell. El diàleg que té amb Jesús no és d’allò més aclaridor i podríem pensar que Nicodem queda decebut i s’allunya de Jesús, però no és ben bé així perquè el tornam trobar al final, acompanyant Josep d’Arimatea, que és qui ofereix als familiars i seguidors de Jesús un sepulcre de la seva propietat per poder-li donar sepultura.
El cert és que en aquest fragment no hi ha ben bé diàleg, sinó una proclama de Jesús dirigida a Nicodem i, per extensió, a tots els creients. És important, però, contextualitzar una mica d’on surten aquestes paraules de Jesús. Cal recordar, per això, que un poc abans, quan Nicodem li demana amb molta correcció sobre la seva predicació, Jesús li respon amb una frase que ni per a Nicodem ni per cap altra persona té cap sentit: “ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt”. Nicodem li demana que expliqui què vol dir això de néixer de dalt i Jesús segueix completament críptic: “ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit”. Unes respostes que gairebé ens fan pensar que Jesús es volia llevar de sobre aquell pesat, més que intentar-lo convèncer.
Però Nicodem, un home savi i educat, no perd la paciència i insisteix. Té curiositat per entendre aquelles frases i com és que Jesús actua fent uns senyals que van més enllà dels que fa un mestre de la llei com ell. Sense aclarir-ho massa –tot aquest diàleg és com una gimcana teològica–, Jesús li explica la seva relació amb el Pare com si fos un amb ell, parlant dels dos (Pare i Fill) en primera persona (“nosaltres”) per acabar dient: “Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell qui n’ha baixat, el Fill de l’home”, per continuar afirmant que és aquest Fill de l’Home que ha baixat el que ha de tornar a ser enlairat… i comença així la part del diàleg que es llegeix en aquest diumenge.
Jesús, explica, ha de ser enlairat com la serp, en una referència a la serp d’aram feta per Moisès i que curava els jueus que la miraven quan ell l’enlairava. Tots els jueus coneixien aquesta història, com la majoria dels creients avui, o almenys coneixen aquest símbol salvífic (que també és el símbol dels apotecaris que tothom haurà vist alguna vegada). Els cristians, però, ben aviat veieren en aquesta imatge una prefiguració de la creu en què Jesús serà crucificat. Però l’evangeli d’avui no és ben bé sobre la creu i la passió. Ja hem superat el temps de Pasqua i, per això, tot seguit ve el missatge central del text: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tenguin vida eterna”.
Un evangeli breu amb un missatge clar, però, no parla de l’Esperit Sant. Però no és avui, precisament, la solemnitat de la Santíssima Trinitat? Com sol passar, l’Esperit és com el vent que transcorre tranquil, sense fer renou ni grans moviments. Tot allò que revela Jesús aquí sobre Déu i la seva filiació divina es pot entendre gràcies a l’Esperit Sant, que ajuda a conformar aquest misteri que anomenem Trinitat. Aquest dogma no és altra cosa que la formulació de l’Església per explicar aquesta triple experiència de Déu dels cristians, que continuen creient en un Déu que és únic, però que en la història i en la vida de les persones se’ns presenta de formes diverses.
Com es pot entendre això? No és senzill. Com moltes experiències, sovint és més fàcil entendre’l amb imatges que amb paraules. Per exemple, entendre Déu com el sol: el Pare seria l’astre que veiem dominant tot l’univers visible, una esfera lluminosa que no podem tocar ni acostar-nos-hi, ni tan sols mirar-la directament, com passava en el Sinaí; Jesús seria la llum del sol, que ens arriba directament i ens permet veure i entendre el que ens envolta; l’escalfor del sol, que permet la vida a la Terra, seria l’Esperit. Tres manifestacions d’un sol astre (Déu).
No obstant això, no s’ha de caure en la temptació de voler explicar tots els misteris i fer-los entenedors, perquè quan s’expliquen se simplifiquen i perden molta part de la seva essència. Pensar que ho hem entès només ens indica el contrari: que anem errats, que allò en què pensam que és Déu segur que no ho és. Les imatges ajuden, sí, com ajuda agafar un poal d’aigua de la mar per veure com és, analitzar-la i guardar-la com a record. Però pensar que amb això ja en tenim prou per entendre els oceans no només és senzillament ridícul, sinó que acaba fent que el nostre interès a submergir-nos en el misteri de la seva immensitat disminueixi. El Misteri no pot deixar de ser misteri.
Comments are closed.