Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.
Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home. (Jn 2, 13-25)
Aquest tercer Diumenge de Quaresma la litúrgia ens convida a llegir una història que, per a molts, és desconcertant: la reacció de Jesús cap als venedors i canvistes del temple. Molt possiblement es tracta d’un fet verídic, descrit per tots els evangelistes, si bé amb diferències importants, encaminades sovint a treure-li importància o a minimitzar el caràcter violent de la situació. Els tres evangelis sinòptics, de fet, situen el fet a pocs dies de la detenció i mort de Jesús, en un moment en el qual la tensió era més que evident i la violència es feia present per tot arreu. Joan, en canvi, ubica aquest fet al principi, quan Jesús gairebé inicia la seva vida pública i quan encara no hi ha la violència ambiental dels darrers dies del mestre. Paradoxalment, en canvi, la narració de Joan presenta el Jesús més violent, que fabrica fins i tot un fuet de cordes per fer més contundent la seva acció. L’acció de Jesús no es defensiva, no respon a la tensió acumulada per la pressió de les autoritats, sinó que sembla provenir un pla premeditat de Jesús.
La lectura que fem avui d’això ens duu a pensar que al temple hi havia instal·lat una espècie de mercat que cercava atreure els peregrins, allò que avui en diríem turisme religiós, però aquesta imatge no és real. Els venedors i canvistes, al marge del seu interès lucratiu, tenien un paper fonamental en l’activitat del creient ja que, d’altra manera, els jueus que anaven allà no podrien fer els sacrificis prescrits ni pagar el tribut al temple. És a dir, si traslladam l’acció a una catedral actual, l’atac de Jesús no seria a la tenda de records del temple ni al museu diocesà, sinó que es tractaria d’una acció que impediria la celebració de la missa per no poder tenir formes per consagrar o els objectes propis de la litúrgia.
Per què actua així Jesús? Com diem, la seva actitud no és defensiva sinó reactiva. Jesús surt en defensa del Pare. “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”, els diu als presents. A l’evangeli de Joan no hi ha secret messiànic ni un Jesús que cerca dissimular la seva identitat. Ben al contrari, a l’evangeli de Joan Jesús sempre és presentat com el Fill de Déu, aquell que no necessita ja testimonis de ningú ni demostrar res.
Contrasta l’actitud de Jesús amb la de les autoritats religioses, que en cap moment l’acusen o intenten empresonar-lo. Ben enfora d’això, els jueues d’allà es limiten a demanar-li que expliqui qui és: «Quin senyal ens dones que t’autoritzi a fer això?». Jesús no els dona cap senyal ni els diu qui és, sinó que respon de forma encara més provocativa: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». La resposta és entre amenaçant i absurda. Probablement no varen entendre res i, de fet, el propi evangelista explica tot seguit el sentit de les paraules de Jesús: «es referia al santuari del seu cos».
El lligam de l’actitud de Jesús amb al resurrecció també ens sorprèn. L’actitud prepotent de Jesús aquí no s’assembla massa a la del servent sofrent d’Isaïes o a la imatge del Jesús pacífic que accepta el seu destí sense alçar la veu. Sí que ens recorda, però, a la transfiguració, la visió del Jesús glorificat que no necessita ja temples ni sacrificis. Una vegada ressuscitat Ell és el temple a on tots hi cabem.
Malgrat l’Església hagi volgut lligar aquest evangeli a la Quaresma i la futura Pasqua, és evident que la imatge que dona de Jesús és, per dir-ho suaument, prou antipàtica. Una imatge que al final de la lectura no millora gens, quan l’evangelista afirma que «molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava». Quin motiu tenia Jesús per desconfiar tant de la gent que el seguia?
Per entendre aquesta reacció és important recordar que ens trobam a l’inici de l’evangeli i, que sapiguem, Jesús no havia fet encara massa miracles, més enllà de convertir l’aigua en vi a Canà. És més probable, per tant, que aquesta desconfiança sigui un afegit de l’evangelista, dirigit més cap alguns membres de la comunitat en la es troba Joan, a finals del segle I, que cap als contemporanis de Jesús que gairebé encara no sabien ni qui era.
Aquest afegit, però, ens fa veure la facilitat amb que podem confondre la fascinació per determinades manifestacions religioses o els fruits personals d’una determinada experiència espiritual, amb la conversió interior real que ens demana Jesús. Creure quan les coses van bé, és fàcil. En canvi, quan tot se’ns gira i sembla anar cap per avall, és llavors que mantenir la confiança en Déu precisa d’una voluntat ferma i no poca valentia.