Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti».
Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?». Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i en tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: “Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut”. Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.
La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.
La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dona fruit.
La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta». (Mt 13, 1-23)
En el seu camí, Jesús va acumulant seguidors però també reaccions hostils d’alguna gent, a més del rebuig i la indiferència de molts altres. Avui Mateu ens explica com, havent tornat a ca seva, surt i va fins al llac, on s’atura i comença a parlar a una multitud. És l’inici del Discurs de les Paràboles, el tercer que ens presenta Mateu. I ho enceta amb una de les paràboles més conegudes, la del sembrador.
El relat té tres parts ben diferenciades. La primera és la paràbola com a tal i la tercera és la seva explicació. La part central parteix d’una cita d’Isaïes que no és gens fàcil i que conforma la part més complexa i difícil d’aquest evangeli.
La paràbola del sembrador fa referència a com es rep l’anunci del Regne i serveix per explicar que la Paraula (llavor) no sempre dona fruit perquè sovint cau en persones que no l’acullen. Les imatges són típiques del llenguatge bíblic: el sembrador s’identifica amb Déu, la sega és el judici i les persones són els diferents terrenys. No és una paràbola complicada, però sembla que la multitud no ho acaba d’entendre, i per això el cercle reduït dels deixebles s’acosta a Jesús i li demana per què parla d’aquesta forma.
Aquí Jesús fa una diferenciació entre els que entenen les coses i els que no, però ho fa de forma desconcertant. En primer lloc, sembla com si Déu no volgués que la Paraula arribés a segons quina gent i, afegeix, per això aquells que Déu els dona aquesta possibilitat ho tendran tot i els altres ho perdran tot. Si llegim això en clau escatològica — recordem la identificació de la sega i el judici final — semblaria com si Jesús defensés un determinisme radical, com si hi hagués persones condemnades des del seu naixement. Després parla de persones que “tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res”, la qual cosa ens fa pensar que són les persones aquelles que es resisteixen a acollir la Paraula, i això sembla també coherent amb la cita d’Isaïes.
A què ve, però, aquesta cita? Després de la resurrecció de Jesús, les primeres comunitats es demanaven per què, després de tot el que havia passat, eren molts els jueus que deixaven passar el missatge del Regne i acabaven oposant-se als seguidors de Crist. Aquest entossudiment de la gent devia dur els seguidors a recordar aquest fragment d’Isaïes i explicar així per què tanta gent, tot i conèixer Jesús, se n’allunyava.
La tercera part de l’evangeli és l’explicació de la paràbola, on ja no es parla de terrenys sinó directament dels oients i de com acullen la paraula. Molt possiblement es tracta d’una redacció postpasqual que servia als primers cristians per entendre les desercions i el poc èxit que sovint tenia el seguiment de Jesús entre els seus amics i coneguts. Amb aquesta imatge s’explica per què el seguiment de Jesús no engresca a tothom, però també que aquest seguiment pot ser desigual i això ens duu a pensar en la diversitat que trobem dins de l’Església. Com s’explica al final, alguns seguidors en donen cent, altres seixanta i altres trenta, però tots ells són seguidors de Crist i, a la seva manera i segons les seves possibilitats, tenen alguna cosa que aportar.