En aquell temps, deia Jesús als deixebles: «Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l’ai al cor, esverades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l’estelada del cel trontollarà. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.
Estigueu atents sobre vosaltres: Que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta, perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home». (Lc 21, 25-28.34-36)
Començam l’any litúrgic amb el temps d’Advent com a preparació per al misteri de l’Encarnació, la presència real de Déu a la història a través de la persona del galileu Jesús de Natzaret. En aquest primer diumenge, la lectura de l’evangeli correspon a un fragment de Lluc que —com veurem tot d’una— no té a veure amb Nadal, sinó que forma part dels discursos del final de la vida de Jesús. Com veurem, però, l’elecció d’aquest fragment té tot el sentit en aquest inici de l’Advent per tal d’ajudar-nos en aquesta preparació.
Quan el llegim, és fàcil veure que l’evangeli té dues parts molt diferents. La primera forma part d’un discurs de to apocalíptic que apareix, amb diferències, als altres evangelis i que té com a rerefons el llibre de Daniel de l’Antic Testament (Dn 7,13-14). El caràcter apocalíptic ens recorda les lectures dels darrers diumenges de l’any litúrgic, plens de referències sobre la fi del món i el judici final. Per això és important llegir aquest fragment en clau d’advent i de preparació per a l’arribada de Jesús. Els texts apocalíptics no són fàcils d’entendre, sobretot per a nosaltres, que vivim en un context cultural molt diferent i no ens és senzill entendre tota aquesta càrrega simbòlica, ni l’anuncia d’uns cataclismes còsmics que ens semblen massa irreals.
Comencem, per tant, comparant el text amb altres texts apocalíptics i especialment amb el de Daniel, on podem veure diferències significatives. La primera és que aquí no es parla de Déu per res, sinó només del Fill de l’home. Al text de Daniel també es parla del Fill de l’home, però aquest apareix per ser reconegut i glorificat; en canvi, al text de Lluc ja arriba amb poder i gran majestat.
És destacable també que, a diferència de l’apocalíptica tradicional, aquí no es parla de judicis ni res semblant, sinó de l’alliberament de la humanitat. El text de Lluc, que certament comença parlant de desastres i calamitats, acaba amb un missatge ple d’optimisme. Llegint en clau d’Advent, ens queda clar que no som al final, sinó al principi. No és temps de passar comptes, sinó d’iniciar un camí.
Davant un anunci d’aquest tipus, és normal que la gent es demani quan passarà això. L’evangeli de Lluc continua dient que no passarà aquesta generació abans que tot succeeixi, però aquesta part no es llegeix a la litúrgia d’aquest diumenge. Té tota la lògica que la lectura d’avui se salti aquesta part, perquè llegit en clau d’Advent, el dia i l’hora el coneixem: el dia de Nadal.
Continua l’evangeli d’avui amb una segona molt distinta de la primera. En aquesta se’ns prometia l’alliberament, i per això se’ns demanava de tenir el cap ben alt. A la segona part, el que se’ns diu és que no hem d’abaixar la guàrdia mentre esperam i poder, així, mantenir-nos drets quan ens trobem davant el Fill de l’home. Com podem garantir quedar-nos drets? La solució és clara: pregant. Una pregària, ens diu l’evangeli, per a la que cal tenir els idees clares i el cor no afeixugat.
Aconseguir això no és senzill. Lluc ens dona algunes pistes i ens parla d’evitar els excessos de menjar i beure. Què vol dir això? Altres traduccions bíbliques més fidels al text grec parlen de vicis (o de llibertinatge) i d’embriaguesa, donant un sentit més ampli al que hem d’evitar. També la referència que es fa a evitar a la preocupació dels negocis és confosa. La majoria de Bíblies ho tradueixen com a preocupacions per la vida. I quines són aquestes preocupacions? L’evangeli no ho explica, però és possible que els oients i lectors de Lluc recordessin, en sentir això, allò que deia Jesús a la paràbola del sembrador: «la llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur» (Lc 8, 14).
El que clarament ens diu a nosaltres és que l’Advent és un temps d’espera, però no d’una espera passiva, un estar al sofà esperant que arribi Nadal. Es tracta d’una espera activa, de pregària i d’alleugeriment del cor. Dit en paraules més actuals, una espera en la que calgui fer un parèntesi dels maldecaps i les curolles quotidianes; de les feines que, encara que pensem que són imprescindibles, poden quedar en un segon pla; de pensar menys en planificar festes i més en el misteri que implica la venguda de Jesús. Un parèntesi per pensar en l’actualitat d’un Jesús que se’ns planta davant nosaltres i espera que reaccionem. Serem capaços d’intentar fer tot això i, com se’ns diu al final de l’evangeli, mantenir-nos drets a la seva arribada?
Comments are closed.