«En aquell temps, Joan predicava així: “Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant”. Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà en el Jordà. A l’instant, quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”». (Mc 1, 7-11)
L’evangeli d’avui tanca el Nadal amb un fet fonamental de la vida de Jesús que no té res a veure amb la seva infantesa. El Jesús de l’evangeli d’avui és un adult que es fa batejar per Joan Baptista. Un fet insòlit, gairebé amb tota seguretat verídic i que ha dut molts de maldecaps als creients des de fa segles: per què Jesús, el Fill de Déu, es batejat?
El relat de Marc és breu: Jesús vingué i Joan el batejà. Això és el que passà i el que veié la gent aquell dia, que en degueren batejar molt més. Marc, però, ens fa una confidència: ens explica què va veure Jesús que no veieren els altres:
«veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”».
Tot fa pensar que els que eren allà no veieren res, almenys tal i com ens ho conta Marc. En canvi, els altres evangelis ho expliquen de forma diferent i tots els presents veuen el que passa. A Marc no queda clar ni tan sols que sentin la veu del cel, doncs Marc no diu com en els altres evangelis “aquest és el meu fill…” sinó “tu ets…”.
La forma d’explicar-ho de Marc té molt de sentit. Mateu i Lluc, que relaten el baptisme de forma pareguda però a on la gent present sí que veu i sent, són evangelis que abans han relatat el naixement de Jesús i, per tant, ja ha quedat clar que és el Messies. En el cas de Marc, que no oblidem que és un grapat d’anys anterior als altres evangelis, el baptisme de Jesús és la primera notícia pública sobre qui és ell. D’aquí que la veu de Déu no es dirigeixi a la gent sinó a un Jesús que, aparentment, fins aquell moment havia viscut a casa seva ignorant la seva condició. La veu de Déu no és, per tant, una proclamació pública sinó la confidència que el Pare fa a Jesús i que li explica que és el seu Fill, l’estimat, i aquell en què s’ha complagut. Designant d’aquesta manera Jesús com a Fill, els oients i lectors de Marc devien recordar el Salm 2, 7:
«Ara proclam el decret del Senyor. Ell m’ha dit: «Tu ets el meu fill; avui jo t’he engendrat».
El salm fa referència al coronació del rei d’Israel. En canvi, l’incís final prové d’Isaïes 42:
«Això diu el Senyor: “Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”».
Però Isaïes no parla d’un rei, sinó d’un líder que és un servent del poble i que el salva amb patiment i paciència. Per això continua el profeta dient d’aquest líder que
«…no crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers; no trenca la canya que s’esquerda, no apaga la fama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar…».
Hem explicat què passà aquell dia, però no hem respost a la pregunta inicial: per què Jesús és batejat?
El baptisme de Joan era un baptisme de perdó i, per això mateix, hem de pensar que era un acte innecessari en el cas de Jesús, ja que no hi havia en ell cap pecat a perdonar. Però el seu baptisme no és un fingiment ni una comèdia, sinó un fet important que té un sentit. El que és important aquí és que Jesús no comença la vida pública fins després del baptisme, la qual cosa vol dir que ell no inicia la seva missió anant per lliure ni cercant un protagonisme especial, sinó integrat dins una comunitat que, a més, es troba liderada per una altra persona, Joan. És precisament allà on Jesús degué trobar part del seu camí, en el desert, retirat del món, lluny de la seva llar, de la seva comoditat. Què Jesús sigui el Fill de Déu no vol dir que no tengués tot fàcil, com si fos l’hereu d’un milionari. Les coses, amb Déu, no funcionen així.
És cert que després del baptisme Jesús se’n va a predicar pel seu compte i ho fa als pobles i pels camins, enmig de la gent, d’una manera molt diferent de la de Joan. Però no comença de zero. Ell al principi no ho sap tot, necessita experimentar, tot sol i amb altra gent, a nivell de convivència amb els altres i a nivell espiritual, amb Déu i les seves exigències. Si va haver de créixer en el sí d’una família creient, va haver també de madurar en el grup del desert, amb altres persones que també havien sentit un impuls de sortir del quotidià i cercar un nou sentit a la vida. Jesús, al final, va trobar el seu sentit i la seva missió, i això va ser després del baptisme i de més desert (les temptacions).
Tota una experiència que no degué ser gens fàcil ni bona d’explicar als seus, una decisió valenta que és un model per a nosaltres: prescindir del que tenim a prop, de les seguretats i les rutines, i trescar lluny, per tots els camins que encara estan per fer. En definitiva, sortir de la zona de confort i anar a cercar la zona del compromís, aquella que només podem trobar creuant la mirada amb la dels altres.